05/06/14 0:00
TW

Diries que pareixia un delinqüent. Sí, tal com t'ho dic, jo i els que, com jo mateix, feien ben igual. Havíem d'esperar als jardinets situats a l'altre costat de l'avinguda. La cita era sobre les vuit del vespre. Poca llum. Hivern. Quasi sempre feia fred. Érem un grupet, no més de sis o set, que, amb les mans a les butxaques de l'abric, fèiem temps esperant que ell arribés. Entre noltros, cap paraula, ni un simple gest. No ens coneixíem de res però tots sabíem el motiu d'aquella espera. Els semàfors anaven baratant de color marcant el ritme de la circulació. Darrere de cada color verd, un riu de gent apressada i distreta, travessava els jardinets.

Ell apareixia quan volia, ni abans ni després, i mai, ni pensar-hi, cap retret a fer-li. Sorgia enmig dels altres anònims ciutadans que creuaven el carrer. Juraria, amic meu, que caminava un poc coix. Era baixet i mai duia abric. Un vestit que demanava neteja urgent, corbata tacada, dits grocs de tabac barat i bigotet ben retallat. En arribar ens atracàvem i sense badar boca, ens entregava, un després de l'altre, el paperet i noltros al mateix temps però dissimulant donàvem una propina. Imagin que cadascú el que podia: com a molt, i aquest era el meu cas, tres o quatre pessetes. Tan silenciosament com havia arribat, partia. Just quedava un insistent rastre d'halitosi. En una ocasió vaig sentir com deia agrament a un dels qui, com jo, l'esperaven: un poco más atento a mi señal y un muy mucho más de entusiasmo, que a eso venimos, ¿estamos, coño..?. Deien si era un antic legionari, ara confident del règim i que feia feina al sindicat de l'espectacle.

Aquest personatge misteriós era el responsable de la claca del Teatro Comedia de Barcelona. El sempre útil diccionari diu de claca: «conjunt de persones que van de franc o pagades a un espectacle per tal d'aplaudir-lo i assegurar-ne l'èxit». Idò, així joves estudiants com jo, funcionaris de sou tinyós o viudes de misèrrima pensió, acudíem a que aquell tipus estrafolari ens donés una entrada gratuïta a canvi del nostre compromís d'aplaudir amb vehemència, amb notori entusiasme, a una senyal seva i, especialment, al final de l'obra. Entràvem al teatre com a espectadors normals. Ningú que no fos ell sabia que érem aplaudidors professionals. Estratègicament distribuïts, mai junts, vèiem gratuïtament la funció, a canvi del nostre forçat entusiasme. Així vaig poder veure obres inoblidables de Buero Vallejo, Chejov, Lope de Vega... gràcies al insignificant i misteriós personatge he aplaudit de cor a mítics actors i actrius com Carlos Lemos, Amelia de la Torre, Adolfo Marsillach, José Maria Rodero, Núria Espert, Mari Carillo, Fernando Fernan Gómez... Eren, ben cert, altres èpoques, altres hàbits...

Noticias relacionadas
Emili de Balanzó

Televisions públiques: vicis privats?

Más noticias relacionadas

El temps, amic meu, ha passat ja moltes fulles del llibre de la meva història, i ha modificat, difuminat, extingit inclús, moltes costums i pràctiques d'antany. Moltes coses han quedat pel camí però d'altres són ben vives, just han baratat de vestit. La claca, per exemple, no sé si la teatral existeix encara, sí sé però, que persisteix i ben arrelada a un dels més importants àmbits de la nostra vida social: la política.

És suficient assistir a una sessió del Congrés dels Diputats, sobre tot si la televisió té les càmeres en marxa. Digui el que digui el portaveu de cada grup polític– i molt més encara si és el gran líder - , els seus seguidors l'aplaudeixen amb entusiasme i fervor apassionat. Per flac, buit i avorrit que sigui el discurs, amb disciplina quasi militar o religiosa, alcen veus d'admiració i aprovació. Mai, mai del món, farien ells un retret, ni un petit gest de dubte. Tan sols l'adversari mereixerà contundents i obertes mostres de disgust. És la claca. Una claca de luxe a la que al començar cada legislatura regalen una entrada que dura quatre anys. Aquesta moderna claca però, no dóna propina: cobra.

Aquestes adhesions públiques, unànimes i entusiastes, sense condicions, aquestes histèriques lleialtats, em recorden altres temps ja passats que no hauríem d'oblidar mai. En cas contrari el camí ens pot dur, entre fervorosos i exaltats aplaudiments, fins a Corea del Nord.