TW

Samuel Beckett toca l'arrel de l'absurd en «Els dies feliços». La peça té dos personatges: la dona que sobreviu amb la il·lusió de ser feliç, immobilitzada a un indret erm i hostil; i el marit, que ha perdut la capacitat de parla i de raó i que només s'arrossega. No és per la semblança dels seus noms, Winnie i Willie, que el debat (?) entre els candidats Cañete i Valenciano m'ha fet pensar en el teatre de l'absurd. Més tost han estat els seus discursos, la banalitat del que representaven respecte de la terra cremada que està deixant el neoliberalisme rampant a l'Europa dels pobles i dels pobres. Winnie exulta entusiasme en veure passar una formiga. Estúpidament eufòrica. Com en Montoro: Espanya creixerà un parell de dècimes els propers anys! Però el pou on som no els treu la son. Ells són feliços amb l'àncora aferrada al passat: constitucionalisme de «tanca la barrera»  i «més d'allò mateix» com a mantres. La desesperança  no remet, doncs, al Jardí de les Hespèrides, sinó a l'Infern dantesc. Els és igual, enyoren el dies feliços del sistema que aixecava castells damunt l'arena. Val a dir que Winnie necessita Willie, perquè sense interlocutor parlar seria endebades i es tornaria boja.