Samuel Beckett toca l'arrel de l'absurd en «Els dies feliços». La peça té dos personatges: la dona que sobreviu amb la il·lusió de ser feliç, immobilitzada a un indret erm i hostil; i el marit, que ha perdut la capacitat de parla i de raó i que només s'arrossega. No és per la semblança dels seus noms, Winnie i Willie, que el debat (?) entre els candidats Cañete i Valenciano m'ha fet pensar en el teatre de l'absurd. Més tost han estat els seus discursos, la banalitat del que representaven respecte de la terra cremada que està deixant el neoliberalisme rampant a l'Europa dels pobles i dels pobres. Winnie exulta entusiasme en veure passar una formiga. Estúpidament eufòrica. Com en Montoro: Espanya creixerà un parell de dècimes els propers anys! Però el pou on som no els treu la son. Ells són feliços amb l'àncora aferrada al passat: constitucionalisme de «tanca la barrera» i «més d'allò mateix» com a mantres. La desesperança no remet, doncs, al Jardí de les Hespèrides, sinó a l'Infern dantesc. Els és igual, enyoren el dies feliços del sistema que aixecava castells damunt l'arena. Val a dir que Winnie necessita Willie, perquè sense interlocutor parlar seria endebades i es tornaria boja.
De rebot
Els dies feliços
22/05/14 0:00
También en Opinión
- Hallan el cuerpo sin vida de un hombre de 39 años en Ciutadella
- Detenida una joven de 22 años por dejar morir a su bebé tras dar a luz en un inodoro en Maó
- El joven que recibió el brutal cabezazo en Es Pla no tuvo asistencia médica
- Puertos saca a concesión el restaurante del faro de Artrutx: esto es lo que cobrará cada año
- Menorca logra 10 medallas en el World Cheese Award: estos son los quesos ganadores