Telefonar al servei de renda àgil per aconseguir cita per a la declaració esgota la paciència. Som d'aquella generació complidora, que arxiva amb cura els justificants, sabedora de que disposen de totes les nostres dades, però convençuda de que cal fer-la sempre i que no és convenient acceptar l'esborrany directament. Anualment hi ha canvis i és difícil que hagin considerat cada possible deducció o –si ho han fet- pot haver-hi errors que acostumen a ser a favor seu.
La campanya publicitària «Hisenda som tots» dels anys 80 que pretenia l'ímpetu moral dels ciutadans no es correspon amb la foto actual. Sense rallar-hi, cruixen. En cada remarcada, percebem els diferents casos de frau fiscal, el descobriment d'informes maquillats per als jutges, les malícies en la comptabilitat del partit del Govern, l'amnistia fiscal o l'informe tributari sobre la Infanta Cristina i el seu DNI. Amb el pas dels dies, creix l'afició, com si t'hagués d'aparèixer el tarannà d'en Montoro per l'auricular, una manera d'ésser que casa amb l'administració que examina, controla defraudadors i reparteix la recaptació en impostos.
Afortunadament, un cop aconseguida l'hora, l'atenció del personal menorquí sol esborrar el reflex d'una hisenda solitària, aixafada, mereixedora d'una multa quotidiana perquè -avui- tenim enyorança d'aquell temps en el que es desitjava que el tresor públic fóssim tots. Ara, només ens queda somiar la X solidària per a projectes socials.
