TW

L'art se sustenta damunt uns fonaments molt simples. Ha de basar-se en allò que és més local per poder esdevenir universal. Més o menys així ho explicava l'artista i professora Tónia Coll a Ca Foscari i, després, a l'Accademia de Belli Arti de Venècia, als alumnes italians d'ambdues universitats. Mentrestant, la pantalla blanca il·luminada pel projector, dibuixava els contorns d'una sèrie de collages titulats «Dones figa de moro». Com que vaig viure tot el procés des del començament, em vaig reconèixer en les complicitats creades a la sala durant la projecció de les obres en el seu format virtual. Son Fideu. Terme de Ferreries. Mitgera amb Es Migjorn Gran. Entaulats amb Úrsula Mascaró, Tomeu Gili Estrada i David Bell. Els descendents respectius corrent lliures pel barranc, collint fruita dels arbres fruiters, sobrevolats per les miloques endutes pels corrents tèrmics. Tomeu, d'ascendència mallorquina, ens explica els viatges de la seva àvia i els detalls d'una vida que, a la resta de menorquins, ens resulta fascinant i sofisticada. Úrsula intervé amb vigor i lucidesa i, per acabar d'il·lustrar la imatge que està a punt de crear amb les paraules, es gira cap a la figuera carregada de figues grasses i plenes de pues. Som com el fruit d'aquestes figueres: dones figues de moro. Tónia assenteix. Jo també entenc perfectament la translació. Úrsula té una intel·ligència natural que fluctua sense entrebancs entre allò que és local i els seus referents universals. El resultat es materialitza en les seves extraordinàries i originals sabates, fruits dels seus dissenys. Llavors pens, per contrast, en les dones orquídia de Francis Scott Fitzgerald. Un altre llibre referencial: «El gran Gatsby»: «I assenyalà una dona esplèndida, una orquídia gairebé inhumana, asseguda sota un cirerer blanc». És important saber el lloc que ocupes al món perquè aquest punt pugui ser el teu punt de partida i no una situació enquistada i sense recorregut. Erri De Luca també ho afirma amb d'altres paraules esquitxades amb el dialecte de Nàpols: «La descoberta de la inferioritat serveix per a decidir què ets. La vaig acceptar sense humiliació, només l'havia d'admetre». Els peixos no tanquen els ulls i no ho fan ni a la mar, ni al torrent ni tampoc al safareig ombrejat per les branques denses de l'om. La dona orquídia de Francis Scott Fitzgerald tal vegada va ser una dona figa de moro abans de ser una actriu famosa i de bellesa i sofisticació gairebé inhumanes. Si acceptes la teva inferioritat, pots progressar. Si et creus superior, la vida et retornarà a la realitat. Simó Vallès, el protagonista de «La casa de gel», reconeix ser l'home més lleig del món. A partir d'aquesta premissa, aconsegueix els seus objectius. Si hagués negat la seva inferioritat, Simó no hauria estat feliç. L'artista i docent menorquina parteix de la fotografia d'una model posant davant una figuera de moro i la recobreix d'una capa daurada de pintura acrílica a la qual pessiga fins a formar afuades pues d'or. La base de l'èxit de les ballarines que ara llueixen orgulloses les actrius de tot el món, des de Londres a Nova York, són les modestes sabatilles de ballet que es fabricaven als tallers artesanals de Ferreries l'any 1918. Allò local és el més universal si ets capaç de resseguir tot el recorregut. Aquí, a París, a Tòquio o a Venècia. I és un trajecte que s'ha de fer sense saltar cap estació. No es pot accedir a uns arquetips universals sense arrossegar la història que ens hi ha portat. I quina és aquesta història? Miquel Barceló ens ho ha recordat més d'una vegada: només una generació ens separa, als illencs, de la fam. I, com la majoria de vegades, té raó. Hem estat pobres i, l'únic que hem conservat, ha estat el nostre idioma. No ens l'hem venut. No hi ha hagut prou doblers. Ens hem venut el territori, però el llenguatge, aquesta cosa impalpable que ho impregna tot, l'hem conservat. Han vingut dictadors disfressats de diable i se n'han anat amb la coa entre les cames. Ens han visitat els seus descendents de cabells engominats i s'han hagut de tapar les orelles escridassades. El sentiment de pertinença és superior a la il·lusió d'identitat. Les dones figues de moro s'han convertit en orquídies, però han conservat les pues.

Noticias relacionadas

Moro. Nadiu de l'Àfrica septentrional, de sang àrab o bereber. Figa de moro. Fruit de la planta cactàcia Cactus opuntia, de forma oblonga, de color vermellós quan és madura, i amb la pell armada de moltes punxes; castellà higo chumbo. En contraposició a les figues de moro, en menorquí es diu figues de cristià a totes les varietats de figues de l'arbre Ficus carica. Com a curiositat només queda apuntar que, al Rosselló, la figa de moro és anomenada figa de Maó.