Ni tan sols va poder saludar, com acostumen els actors quan l'obra s'acaba. El teló va caure tan ràpid, de manera tan contundent que ni saludar, ni rebre els possibles aplaudiments dels espectadors. Funció acabada, diran. Així de cruel i severa és la mort. Freda, implacable. Tan callando, arriba, deia Jorge Manrique.
Ho cantava, com recordaràs, Gilbert Bécaud emprant un poema de Louis Amade, un escriptor que, curiosament, era també comissari de policia: la mort és miserable: t'apunyala el cor i et deixa silenciós i vençut. És del tot cert. Sigui la que sigui la relació amb la persona que ha mort, sentim sempre un pessic, uns moments de desconcert. Lògicament, quant més pròxima, íntima, sigui aquesta relació, el desassossec, el buit, és més greu, més impactant.
Just comença el dolor, comença també el camí del consol que necessitam. També el negoci de la mort. Llàgrimes, mocadors i doblers. Tot a l'hora. Els humans però, hem inventat recursos que ajuden a omplir, poc a poc, el lloc que deixa la persona difunta. La força imparable de la vida disfressada de milers de petites coses que conformen la confortable rutina: el pas de les estacions, els al·lots que creixen, els exàmens que ja arriben, el llibre a mig llegir, el viatge programat, els somnis... i la successió rítmica, pausada, de dies i nits, aniran difuminant, aprimant, esvaint la seva memòria. Just en quedarà un record que amb el temps, vulguis o no, també s'anirà debilitant fins a desaparèixer com el fum dels festers. Recordes, per exemple, el nom l'avia del teu pare...? Idò, ja veus.
Dissimulem la nostra angoixa com podem. Si la persona ha mort repentinament les paraules seran sempre les mateixes: és un cop molt dur però no ha patit gens. És la millor mort possible: sense sofriments ni fer passar pena a ningú. Sí, en canvi, ha estat el previsible final d'una llarga malaltia, el discurs és: ...a la fi ha deixat de sofrir, això ja no era vida. Un bon descans per a tots, mesquins.
Aquests són el petits i habituals protocols que orfes i afligits - emprenyats també -, repetim mentre sentim que la partida de la persona difunta ens ha sorprès i fotut. Ens fa por descobrir que, i ja és tard, que no la vam estimar prou, que no la coneixíem del tot, que no la vam saber escoltar, consolar, acompanyar... sorgeix una sensació com d'assignatura pendent sense possibilitat de nova avaluació. No hi ha setembre.
El protocol segueix. Tanatori. La gent arriba i abans d'entrar posa cara seriosa i davalla o apaga el volum de les veus. Anades i vingudes d'amics i parents. Els tanatoris tenen un no sé què de sala d'espera d'una estació, una sala assèptica en la que solament s'anuncien viatges de sortida. És la última etapa, els darrers moments de la comèdia.
I mentre sents el dolor, la ràbia inclús, de l'absència, la vida segueix. Qualcú haurà de signar papers, pagar caríssims fèretres i esqueles, recordatoris, flors - que just duraran dos dies - ninxo o crematori i també tornar a contar mil vegades la trista historia dels darrers dies. Donar les gràcies. Abraçades i mans. Sospirs. Pensarem que, mai no ho haguessim dit, ha vingut molta gent. No s'hi cabia, diran alguns; pocs però molt bons, autèntics amics, dirà un altre. Recordarem que alguns estaven realment afectats, cosa que no imaginavem.
Al sortir al carrer la tensió afluixa. Converses que pugen de volum. Segurament algú dirà: ens hem de veure més o al.lots, s'ha d'aprofitar que ses deixades són perdudes. Tot normal.
El protocol segueix la seva cadència. Pensaràs, no ho dubtis, que possiblement, no vas saber - o voler - entendre que era bona persona i que, com totes, era un sac de qualitats i fragilitats, contradictòria, indefinible, peculiar, que tenia coses fantàstiques i d'altres més tost detestables. Que sempre havia viscut com volia i podia i que, com la resta dels humans havia estimat, plorat i rigut i fingit i que, entre el somiar, recordar i oblidar, xalar, dormir i passejar i viatjar, la seva vida s'havia acabat.
Al costat mateix de la teva vida.
*A l'Albert, que ja no llegirà aquestes retxes.
