Dissabte confortable de primavera. Habitual passeig per anar a comprar el diari. El centre de la ciutat avui batega. La gent i els al·lots omplen els carrers. Hi ha com una alegria de final de curs. Com cada dissabte. La ciutat recupera el pols tan durament adormit i gris entre setmana.
Camines i saludes; saludes i camines. Grups de persones que xerren, compradors amb bosses de colors, terrasses amb cerveses i aperitius, coes a les pastisseries. Animació. La gent sembla contenta. Mentre mir el mostrador d'una llibreria m'arriba una veu femenina: Mira, Òscar, mira cariño, por alli viene tu amiguito... uy, mi madre y que guapo me le han puesto hoy. Me gir i, ja veus company, resulta que n'Òscar és un canet, una miniatura de canet i, el seu proclamat amiguito és també un ca o una cussa. Un exemplar que jo juraria és una curiosa barreja de rata i de bé, sí, d'ovella de bona llana. Una parella molt guarnida i estufada passeja al famós amiguito, embolicat com si fos un regal d'aniversari, amb una manteta de quadrets. La propietària de n'Òscar i els de l'altre animal s'aturen i, de manera ben curiosa, rallen sense deixar de mirar els seus respectius animals. Rallen a través d'aquells ridículs i segurament caríssims animalons que, òbviament, no entenen res però que no deixen de borinar la coa. La conversa és irrepetible per dos motius: per vergonya meva de mostrar tanta curiositat i per un respecte mínim a la raça humana. Quan decideixo que ja n'hi ha prou de parar l'orella, me'n vaig satisfet perquè acab de saber, uf, que n'Òscar, mesquinet ell, ahora me come mucho mejor y no paso tanta pena...
Carrer avall més persones, més al·lots i més cans. La primavera ha fet efecte. Un fet que no és nou però que encara em sorprèn: la gran quantitat de persones de tot tipus que caminen i xerren per telèfon. Són a cents aquells que, aturats o en moviment, no deixen d'emprar aquest màgic artilugi que, qui ho havia de dir, ha baratat tan substancialment conductes i hàbits. Veure, per exemple, grups de joves que han quedat, imagin, per sortir junts i passegen ara sense mirar-se, cadascun d'ells aferrat i atent al seu propi aparell, em sembla prou xocant. Esperen, diries, la telefonada fantàstica, aquella que els portarà al paradís. Esper que la rebin. Però no volia jo xerrar de mòbils, volia comentar el tema dels animals domèstics, de les mascotes, com diuen ara.
En una civilització que serà coneguda com la de la comunicació, la tecnologia ha sabut apropar exitosament als humans. Els ordinadors, els mòbils més sofisticats han convertir en autèntiques relíquies del passat els vells telèfons, aquells «aparells de rallar enfora», de no fa ni cent anys que són ara peces de museu. Avui, per exemple, les xarxes socials s'han apoderat de les nostres vides. Idò, ara mateix, amic meu, aquesta facilitat i rapidesa de la comunicació, sembla que no ha millorat l'aïllament dels humans. Que tots aquests artefactes màgics i digitals no han millorat la soledat de les persones. Just ha estat un artifici. D'aquí procedeix aquesta curiosa invasió de mascotes. Mai havia vist l'actual legió d'animalets de les més estranyes i minúscules races i pelatges.
Compartim espais públics de la ciutat amb aquests animalons que, innocents ells, no saben que fan de psicòlegs dels seus propietaris. Que són el refugi de la més cruel i sagnant soledat de tants ciutadans. Cans i moixos que hem segrestat, arrancat de la natura i són ara esclaus neuròtics de les nostres frustracions i aïllaments. Ensumadors d'arbres mil vegades pixats. Caminants d'asfalt. Aquestes pobres mascotes que inunden carres i places són, penso, el baròmetre que indica el clima anímic real d'una societat que, a pesar de tots els avenços de la tècnica, segueix patint els mateixos mals de sempre: aquells que formen part de la raça humana.
Una vesina del carrer, diuen, té millor relació amb el seu moix que amb la família. No ha sortit de l'illa des de que serva un moix: per res del món el deixaria sol. Més de quanta anys. El moix d'ara, indiferent i egoista, no diu res.
