L'altre dia, en un programa de televisió d'aquests que anomenen 'magazines' parlaven de la nova moda del live apart together. Escrit així, és molt probable que no sapigueu de què us estic rallant. Però si us aclareixo que es tracta del costum, emprat per nombroses parelles, de viure cadascú a ca seua els dies feiners i de compartir, només, els caps de setmana i algun que altre viatge de plaer, m'haureu comprès tot d'una. Els iniciadors d'aquesta pràctica -que sol funcionar molt bé, segons asseguren els qui la utilitzen- van ser les persones grans, majoritàriament vídues, que volien evitar haver de suportar les manies de l'altre, adquirides al llarg dels anys i optaven per unes estones de convivència que estiguessin presidides sempre per la festa i l'alegria. Darrerament, amb la crisi econòmica i els treballs precaris i sovint allunyats del domicili habitual, són cada cop més els joves que s'hi han afegit i que han acabat batejant, amb la denominació anglesa que abans us he esmentat, la seva particular manera de viure en parella.
Jo us he de dir que tenc un amic, molt amic, d'aquells que puc considerar íntims, qui, des de fa un parell de mesos, s'ha apuntat al live apart together. Ell és, precisament, vidu i fa poc menys d'un any es va jubilar. Ara, ha conegut una dona quatre anys més jove i que, per tant, encara treballa. Ella està divorciada des de fa més de 15 anys i les seves dues filles s'han independitzat. La nova companya del meu amic viu tota sola, amb l'única companyia d'un moix i una moixa. Tot i que el meu amic i la seva parella no descarten, a mitjà termini, una relació estable de convivència, de moment es troben, a casa d'ella, els caps de setmana i algun altre dia entremig.
El més curiós de tot és que al meu amic no li agraden els animals. Però ha decidit que es vol guanyar l'estima i el respecte dels dos moixos i, pel què em conta, sembla que ho està aconseguint. Jo, qui el conec tan bé, ja me l'imagino, acariciant-lis tímidament el pel i donant-lis pernil dolç o de gall d'indi, que els encanta, i tot perquè la seva mestressa estigui feliç i contenta. Ell em diu que el primer dia que va anar a la casa, els moixos el van olorar i, a la segona visita, ja era un més de la família. Al vespre, la seva companya tanca la porta de l'habitació, perquè els moixos no hi entrin, ja que fins ara havien dormit damunt del seu llit. El meu amic m'explica que les dues bestioles van passar la primera nit esgarrapant la porta tancada però que, a la segona, van comprendre la nova situació i no van donar senyals de vida fins ben entrat el matí.
Us he relatat tot això perquè dimecres capvespre vaig anar a un curs d'escriptura creativa al qual m'he inscrit aquest trimestre. La professora va tocar el tema dels diferents tipus de personatges dins una obra literària. Un dels que va enumerar va ser el personatge que és objecte d'admiració i que, va afegir, tant pot ser una persona com un animal. Ella va posar l'exemple dels moixos, que es caracteritzen per la seva intel·ligència, de la mateixa manera que dels cans destaquem sempre la seva fidelitat. Aquesta afirmació em va recordar el meu amic i la seva nova experiència amb els moixos. També em va venir a la memòria la meva darrera estada a Menorca, ara fa quatre o cinc anys. Llavors, jo telefonava, de tant en tant, a una família de Maó i, quan ells no hi eren, el contestador t'anunciava: «en aquests moments, només hi ha sa moixa». Era evident que aquesta bestiola no podia respondre les trucades ni tan sols fer-ne una relació pels seus propietaris, però qui no et diu que, quan ells tornaven a casa, la moixa no se n'anava cap al telèfon, perquè poguessin veure la llumeta indicativa de l'existència de missatges!
Aquell mateix dimecres, com tots els dimecres, jo havia berenat amb el meu amic i ell m'havia explicat la darrera genialitat dels moixos de la seva parella. Ella li havia dit que ara, les nits que dormia tota sola, deixava oberta la porta de l'estudi, però que els moixos ja no hi entraven i quedaven als habitacles que els havien estat habilitats al menjador. Realment impressionant! Aquesta actitud dels dos animals és una autèntica prova de la seva intel·ligència. Sembla mentida però, pel què es veu, tots dos són conscients de que la seva vida, com la de la seva mestressa, ha experimentat un canvi. I que ara toca això: silenci i discreció. Jo, a partir d'ara, ja tinc decidit quins seran els meus personatges dignes d'admiració. Els moixos de la companya del meu amic, evidentment.
