El seu somriure té un poc de forçat i un molt de tímid. Ell mira a la càmera amb certa curiositat. Per uns moments, diries, l'han tret dels seus pensaments. Cara rodona, celles separades i un punt interrogatives, llavis molsuts i els ulls un poc axinats que certament no somriuen del tot però mostren una mirada entre burleta i simpàtica. Una mirada que no mira. El capell,segurament gris, de banda negra cobreix un cap que s'endevina de cabell escàs i pobre. Don Antonio està, creus tu, còmodament assegut, però també dispost a partir tot d'una. Les mans grassonetes, una damunt l'altra, acaricien el mànec d'un solemne paraigües. Ungles cuidades. Punys emmidonats. Dignament vestit, decorosament vestit. Sota barba que sobresurt de la camisa blanca.
Està tot sol, sembla. Les copes i els altres elements que hi ha damunt la taula, indica que ha tingut companyia. Ara la tertúlia és silenci. Misterioso y silencioso, havia dit d'ell Ruben Dario. Possiblement el fotògraf ha interromput la seva intenció de partir: un minuto don Antonio, sólo es un minuto. Al fons es veu un telefono de paret. S'atraca molt als seixanta, però ja fa temps que sembla que tingui seixanta anys. És bo de fer imaginar-te com, després de la foto, surt al carrer i camina cap a casa, paraigües obert sota la pluja cansada i mesetària de Madrid, té un caminar lent, un poc feixuc, abric llarg i fred als peus.
Mires la fotografia i podries ben creure que és un membre de la teva família. Un parent, un padrí o aquell conco un poc llunyà i amable, afectuós també, a qui veus poc però a qui estàs ben content de veure. Sempre amb un caramel a la butxaca. Diries que és una d'aquelles fotografies que la majoria de famílies té estotjades o oblidades a un calaix que s'obre molt poc. Testimoni gràfic d'una historia que no has viscut, just l'has sentit contar. Temps detingut. Ara don Antonio, el vell professor, és un home més aviat trist, solitari i preocupat pel seu país.
He pensat moltes vegades en una petita anècdota que conten i que ens diu de la seva timidesa, del seu tarannà pacífic i un poc resignat. Ben igual que el seu germà Manuel, escriptor com ell, va a un barber molt popular de Sevilla. Un dia mentre don Antonio espera que el barber espolsi el drap amb que el cobrirà, exclama: hombre don Antonio no sabia yo que fuese usted hermano de don Manuel Machado. Sembla que el nostre Antonio Machado, no va badar boca.
Antonio Machado s'ha compromès amb la jove, complicada i convulsa República. Un hermosa i fràgil utopia. Ell pateix i ha escrit ja aquella sentència terrible: españolito que vienes/ al mundo te guarde Dios./Una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón. Pagarà durament, exageradament aquesta noble fidelitat. La temible i castradora intolerància que ens domina, el fa passar un penós calvari que acabarà amb la seva mort a un exili obligat per aquesta impietosa i brutal intolerància. Una guerra incivil que acaba en una dolorosa derrota, al fa fugir cap a França, com si fos un vulgar delinqüent, acompanyat de la seva mare que malalta i desorientada demana si els queda molt per arribar a Sevilla. Collioure els acull. Arriben esgotats i desolats. Un poc de pa amb formatge, obsequi generós d'uns gendarmes, és la acollida de França al poeta. Morirà pocs dies després a l'habitació d'una petita i humil pensió. Cinquanta anys després de la seva mort, troben un poema inèdit escrit al dors d'una postal. Ell que ha mort a l'exili, cruel càstig del tot injustificat per a un home que just ha lluitat amb la paraula, ens explica que és la vida:
Vivir es desatinar; /tejer para destejer; / aprender para olvidar; /amar para recordar /amor que no pudo ser/o la alegría de ayer/ que nunca vuelve a pasar.
Una tomba francesa guarda encara les restes del poeta. Acaba de fer setanta-cinc anys. Incert futur el d'una societat que no estima als seus poetes. Sempre però, ens queda l'esperança com deia ell mateix: no todo/ se lo ha tragado la tierra. Esperem que sigui cert. Ell somriuria.
