Després de dos mils anys, encara romanen entre nosaltres. Ha canviat, potser, simplement, el decorat o la seva fisonomia o els seus noms: ara ja no dormen sota el mantell de la nit, però sí —autèntic sarcasme- en els caixers de la Banca. La lepra es diu SIDA. I les prostitutes exerceixen el seu ofici a carreteres per les quals ja no desfilen exèrcits... romans. Encara romanen, no obstant, entre nosaltres, efectivament: hi ha fillets a Afganistán que treballen tot el dia sota un sol ferotge a les fàbriques de rajoles o adolescents que han de competir amb voltors per aconseguir restes de menjar a l'escombraries. Els nins i les dones —com en la seva època- compten menys que els homes i, en alguns països, simplement, no compten... 220 milions d'infants treballen en el món i són veritables esclaus... Altres 100 viuen i dormen al carrer. El 55 per cent dels menors que moren actualment, moren per desnutrició i... I la seva terra, la de Crist, continua essent pintada, diàriament, de vermell, amb la sang de dos pobles que no saben viure en pau...
S'apropa Setmana Santa i, efectivament, els éssers preferits de Jesús continuen al nostre costat, tot i essent, per a nosaltres, invisibles. Aquest fet hauria de fer-nos canviar de vida o, sinó, i en un acte de coherència, de nom. Com a cristians vivim en un etern Divendres Sant, resignats a una no resurrecció, tant personal, com social, com... Quantes vegades hem volgut un cristianisme plàcid i no perillós, no compromès en un canvi radical d'un món progressivament més insolidari? Quantes vegades, com Judas, els interessos econòmics ens han allunyat de les nostres conviccions? Quantes, com Pere, hem negat Jesús mirant, davant les misèries dels homes, envers un altre costat? Quantes hem oblidat, expressament, les paraules incòmodes de Marc: «Qui acull un d'aquests en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat»?
Hi ha moltes maneres de trair o de trair-se. És fàcil queixar-se de l'allunyament de la societat moderna respecte el cristianisme. Resulta plàcid acomplir tan sols amb uns costums religiosos i dir, després, que hem fet els deures. Encara més utilitzar la resignació com excusa: al cap i a la fi jo no puc pas fer res per a canviar el món! I així, any rere any... Fins que, al cap de quatre mil anys, ells, els preferits de Déu, encara estiguin amb nosaltres... I tot i que és cert que no podem canviar les estructures que fan moure al món, al manco sí que hauríem de fer-les trontollar una mica: oposant-nos personalment a les injustícies quotidianes des de la denúncia o des de l'acció pacífica; combatent les calumnies o les mentides que manipulen al poble; defensant la vida en tots els seus estadis; apostant per la protecció de la natura; vivint des de la coherència i des dels fets que són, al cap i a la fi, les millores paraules; solidaritzant-nos amb els febles; exercint bé la nostra feina; sabent escoltar i defugint sectarismes; estimant...
No crec que ningú accepti com ideal el món actual. No crec que ningú esperi que la classe política ens tregui del fang. Ni els militars. Ni... Tal vegada, probablement, la solució resideixi en la regeneració personal. En la suma de regeneracions individuals. En coneguda frase: «No puc canviar el món, únicament puc canviar-me a mi mateix». Perquè, de no fer-ho, és més que possible que, després de quatre mil anys, ells encara estiguin entre nosaltres...
