Bassetja

Les plomes del cap, clatell i espatlles són particularment denses i sedoses. És un ocell resident (no migrador) a Gran Bretanya, a la major part d'Europa central i vagant a Islàndia i nord dels països escandinaus. Per açò puc assegurar amb alleujament que, quan era un assassí d'ocells, mai no vaig matar cap graula com si fa a la novel·la el protagonista William Bellman. És curiós, i molt real, que, just abans de morir, el protagonista del llibre vegi com la vida passa per davant dels ulls cansats i que, de totes les imatges acumulades, una li hagi quedat especialment gravada: la del dia que, davant la mirada aterrida del seu cosí i els seus amics, Will va abatre una graula amb una bassetja. Són fascinants els mecanismes evocadors de la memòria. A la pel·lícula «Ciutadà Kane», per exemple, passa una cosa semblant. Quan mor Charles Forster Kane pronuncia una paraula (Rosebud) que és en realitat el nom del seu trineu. Un trineu i una bassetja. Objectes visuals que desencadenen el mecanisme travat de la memòria. Però quina opció han triat els traductors al català (Anna Puente Llucià i Carles Andreu) a l'hora de traslladar el nom de la mortal arma infantil? Els traductors s'han decantat per tirador. I no van errats. Si acuts al DCVB, tirador és l'única definició que s'ajusta a la realitat expressada: «Forqueta als extrems de la qual se subjecten dues gomes unides per un tros de cuiro, de tela, etcètera, en el qual es posen perdigons, pedres o altres projectils que es llancen estirant les gomes i amollant-les bruscament»; castellà «tirachinas». En canvi, la definició de bassetja fa referència a la fona: «Instrument format d'una bossa de tela o de pell amb un cordill a cada extrem, dins la qual es posa una pedra o altre projectil, i fent-la voltar ràpidament se li dóna impuls per a llançar aquell contra un animal, un enemic o un objecte»; castellà «honda». Quan era al·lot fabricàvem bassetges de forma regular. Triàvem una branca d'ullastre amb forma de V i la tallàvem amb una destral tot deixant un mànec. Amb un ganivet fèiem dues osques a l'extrem superior de la ve i hi fermàvem dues tires de goma que havíem extret del budell d'una velo o d'una moto abandonada. Després hi afegíem un tros de pell -era fàcil trobar-ne als solars de darrera les fàbriques de mobles de Ferreries- i ajuntàvem els dos extrems de les dues gomes vermelles amb la badana. Mai vaig sentir a contar que cap al·lot hagués matat un ocell amb un cop de roc projectat per la bassetja. No devíem tenir la punteria de William Bellman, el protagonista de l'excel·lent novel·la «L'home que perseguia el temps» de Diane Setterfield.