Avui, amic meu, te contaré unes breus històries que esper serveixin d'exemple del que vull exposar. Històries tan minúscules com vulguis, però reals. Autèntiques i vives. Totes són d'enguany.
Pel carrer trobo a na Pepita, una amiga combativa i animosa. Venia de fer una gestió a unes oficines del govern, ara no record el departament del govern. Amb molta educació i fermesa havien exigit que portés el carnet d'identitat en format electrònic. No en té. Ella té el vell carnet tradicional, aquell en que boni tothom posa cara d'espantat. Fins ara no el necessitava, diu. El mateix dia, en Fèlix, bon cercador d'esclata-sangs com saps, em comenta que ja no rep per correu els rebuts del telèfono: ara en el seu mòbil, regal del fill – i que amb dificultats empra –, rep un missatge en el que informen que pot veure el rebut a una adreça d'internet. Ell, no té ordinador, ni el necessita, però sí voldria consultar el ditxós rebut que, per cert, ja ha pagat.
As Castell, en Suso, un bon homu que té una petita cotxeria llogada, liquida puntualment l'import del iva d'aquest lloguer. Ara, normes noves: haurà de fer-ho via informàtica. Ell, ni ordinador ni intenció de tenir-ne. Ha acabat per anar a ca la filla a demanar ajut. Jo, deia ell dolgut, no som un beneit, i ara el meu govern m'hi fa sentir
Advertència necessària: cap d'aquestes persones rebutja, ni fer-hi prop, els avenços de la tècnica, al contrari. No són presumptes robinsons que visquin aïllats del món. De cap manera. Viatgen en avió i tenen microones i cotxe i telefono i, compren productes congelats i... són ciutadans com els altres, ben iguals. La diferència és que la moderna tecnologia ha arribat quan ells no se senten preparats. Un món nou que no entenen. Els anys passen de veres i ja han fet molts d'esforços per acceptar algunes d'aquestes noves i presumptes facilitats que la tècnica els ha posat a les mans.
El nostre país ha fet un bot olímpic, un triple salt, des d'aquella administració ineficient, lenta i casposa del vuelva usted mañana fins a la que, ara s'amaga darrera de freds i anònims ordinadors i robots. Una administració que s'allunya dels ciutadans. Un vesí deia que s'havia quedat amb cara de pa de ral quant fent una gestió, obligadament telefònica, una veu amable però impassible ordenava: diga en voz alta y clara el motivo de su consulta i que davant del silenci seguia: si sabe el numero de la extensión que precisa, márquelo. Puc arribar a entendre moltes coses, me deia, però una no m'entra: que m'obliguin a fer una cosa que no sé fer, que no entenc i que tampoc m'expliquen com. L'administració pública dóna per fet que tenc un ordinador i que som un expert i això me pareix un autèntic abús. Ningú neix ensenyat, ni ells. Ignoren que jo he fet un bon tros del camí de la vida sense ordinador i que, segurament, faré la resta ben igual. Ara ja no és com abans. Ens declaren ignorants, caducs, fora de joc: ara saben més els joves que pares i avis.
Ningú recorda ja aquella solemne frase inicial de totes les lleis orgàniques, la Constitució, per exemple, que diu: a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed... Però tot paper banyat. Els és ben igual que no entenguis ni un fil. Ni puta cas. Ets un simple codi de barres. Simplement t'han derrotat. Un bon segment dels ciutadans queda al marge. Serem un país encriptat. Un país sense un manual d'instruccions entenedor, inclús en coses ben quotidianes: has entès mai, per exemple, el que diuen els papers que firmes quan obres una simple llibreta d'estalvi, o saps desxifrar la factura de la llum...?
Deia un jove científic nord-americà, Mark Weiser: Les tecnologies més essencials son aquelles que desapareixen, que se fonen amb el teixit de la vida quotidiana fins que se fan indistingibles d'aquesta... Això és: cal esperar a que sigui el propi teixit social el que vagi acceptant, assimilant les innovacions. En cas contrari aquest mateix teixit rebutjarà tot allò que no comprèn.
Ho tindran mai en compte, trobes...?
