Amb el palmell de la mà dibuixes sobre el vidre entelat, com si fos un ull de bou, una petita circumferència. Per aquest observatori mires el món que s'amaga ara vestit d'hivern. El caliu de casa i el fred exterior han deixat les finestres cobertes de baf, els vidres regalimen humitat. Temps d'hivern és sempre temps de mirar. Mirar sense presa. Temps en que el sol, quan surt, fa tot el que pot, però el seu alè s'acaba prest. La fosca arriba tot d'una i ell, un poc desanimat, s'amaga darrera l'horitzó.
Quasi tothom, com els caragols, es tanca dins ca seva. Avui mateix mires i veus un carrer banyat i poca gent que camina. Els cotxes que passen fan sentir el murmuri apagat de l'asfalt humit. Ja és hora d'encendre llums. La ciutat és com un paisatge difuminat. Les branques dels soferts arbres urbans, ara despullades, semblen esquàlids braços que demanen al cel que torni la llum, que vingui la primavera. Ja no els queda cap fulla, ni una de record. Com deia el poeta Goethe, qui pensaria ara que aquestes branques tornaran a reverdir...? Un escriptor oriental assegura que el gran consol és saber que, en el cor de l'hivern hi viu una primavera.
Ara és temps de nits llargues i dies petits. Les cases fan olor de brou i roba de llana. T'imagin, a ca teva, amb un llibre mentre esperes l'hora de sopar. Persianes davallades. Si és dia de tramuntana el siulo del vent vol entrar per totes les escletxes possibles. La persistent musiqueta dels informatius de la tele mou a una legió de persones: és hora de seure a taula. La nit ja és la reina i senyora de tots els silencis.
Tot convida a una certa nostàlgia i ens imposa com una melangia tediosa i resignada. Sembla que estem de dol, tristos i l'ànim del color grisot d'aquells nivolats de plom prenyats de pluja. És com si la vida hagués partit definitivament i el cor ens diu que ja l'enyora. Diríem que la natura dorm o fa veure que dorm. Just descansa: quan toqui tornarà el bon temps, la plenitud.
Tot això, tota aquesta lletania sembla que ens ha ben convençut de que l'hivern és tristot, avorrit, antipàtic. Que l'hivern té poca vida, poca substància. Incert, amic meu, incert del tot. Fals. L'hivern, t'ho puc garantir, mostra una esplèndida vida, més discreta, sí, també més serena, possiblement manco festivalera, però tan hermosa i espectacular, emotiva, rotunda i apassionada com la de la primavera o de l'estiu.
Sí, amic meu, sí has vist el vol majestuós d'una gavina, seguint el ritme dels vents, sobre uns camps verds i esplèndids, humits per la rosada, sabràs, com jo mateix, que això és també vida. El paner d'esclatasangs acabats de collir, tacats encara de bona terra, és un espectacular bodegó, una mostra de natura viva i saborosa. Seguir el fum dels fumerals que puja solemne, com una cantata de Bach, lentament, fins que, despentinat i subtil desapareix en braços de l'aire net, o veure, en una nit de gener la pantalla fosca del cel decorada amb milions d'estels, és tot un cant a la vida. Les imprevisibles filigranes dels estornells; aquest indefinible i intens aroma de boscos i marines abeurats de pluja; el tir llunyà d'un caçador; el romaní acabat de florir o el passejar per les platges, ara desertes, on dormen les restes que la mar escup, són himnes a la més autèntica i sumptuosa vida. Ben igual que quan una mar, irada d'escumes, bat sobre la costa abrupta i grisa. Pura vida.
Torrar les castanyes que venen del novembre, enfornar monyacos grocs que semblen caricatures de patata, despullar lentament la verda poma de Nadal, trencar les curioses i fermes clovelles de les anous o paladejar una tendra cuixa de perdiu amb col, no me negaràs que són també exquisits plaers plens de sabors i colors, sensacions: de vida.
Segueix amb el teu llibre, escolta la música que tant t'agrada o bada davant la tele, i mentre fas una calada pensa en agrair aquests magnífics regals que, generosa i puntual com sempre, la natura ens fa. També quan va vestida d'hivern.
