Un bon homenatge

En quantes ocasions no haurem descobert -o redescobert- el rol essencial que tenen aparents menudeses. Fer-te una simple i petita ferida al dit petit de la mà esquerra et mostra la seva quasi imprescindible col·laboració per a la més simple activitat. Quedar-te sense un cordó de la sabata, oblidar la petita clau de la maleta, perdre aquell paperet amb un nombre de telèfon ... són un record de la nostra fragilitat.

Tota, o quasi tota, la nostra existència està plena de coses, farcida de detalls insignificants als que donam molt poca o nul·la importància i que arriben a ser com a petites però bones i silencioses companyes de viatge. A tota aquesta legió de menudències jo volia retre avui un petit homenatge de paper. Deixar constància del meu agraïment personal per la seva fidel companyia.

Entre totes les que pensat, i la llista és ben llarga, he decidit escollir-ne una de ben senzilla i humil: la meva pinta. La pinta que des de fa anys m'espera a l'armariet del bany, amagada darrera el mirall. Amb ella he compartit moltíssims instants d'intimitat. Ella m'ha acompanyat silenciosa i amable i m'ha donat sempre els bons dies, sense esperar cap resposta.

Diu el diccionari que és «un utensili de llenya, metall, os, ivori o matèria plàstica, proveïda de dents o pues, més o manco juntes, amb el que desembullem o pentinem els cabells». Aquesta definició és, com quasi totes les definicions, clara, asèptica, amb uns grams de fredor gramatical. Jo voldria amb aquestes retxes, que tampoc no podrà llegir, deixar testimoni sincer de la meva admiració, del meu reconeixement a la seva pacient complicitat.

La meva pinta, que m'acompanya sempre, vagi on vagi, haurà estat testimoni de moltes etapes de la meva existència. Ella me va ben pentinar el dia de la meva primera comunió. Ella va posar en ordre els meus cabells, encara abundants i rebels, quan vaig anar a cercar a ca seva aquell primer amor juvenil, perdut ara entre les fulles del calendari. Ella compartia també els matins dels meus exàmens d'estudiant. Ella va compondre els meus cabells, quan amb el llit encara desfet, sortia jo d'una batalla apassionada. Ella i no una altra va donar el toc final al meu vestit de nuvi. Sense dir res, sense cap comentari, ha vist com entre les seves pues anaven quedant tants de cabells que, silenciosos i implacables, abandonaven el meu terrat. Més: m'ajuda encara amb las restes de la que en el seu moment era una ferma i negra coberta. M'ha acompanyat en tots els meus viatges arreu del món i així ha visitat els banys dels hotels que hem compartit, però just haurà sortit al carrer en escasses ocasions: solament el vents, fossin de tramuntana o de llebeig, han fet que deixés, per pura necessitat, el seu confortable prestatge...

Mai, mai ha tingut en compte el meu mal humor d'alguns matins complicats, ni tampoc les eufòries d'altres moments. Mai ha demanat més tracte que l'estereotipada i formal carícia de la neteja que precedeix la seva tornada a l'armari. Mai tampoc sabré però, si ha fet cap comentari amb els altres estris que l'acompanyen en la fosca solitud del seu refugi.

Ara, passats els anys, em fa companyia encara que no m'és ja tan útil com era. No diu res, però. Assisteix impassible i ferma al meu envelliment i fa el que pot. No m'ha recordat tampoc que, encara que tinguem els mateixos anys, sembla ella molt més jove.

N'estic segur, amic meu, ella fa que bufin bons vents per permetre que jo me miri al mirall i somrigui component les restes del que va ser un bon imperi pilós. Trobes què no se ben mereix el meu afectuós homenatge abans de quedar-se definitivament sense feina...?