TW
0

A causa d'un capritx de la vida, un cert assumpte de família, vaig passar aquests dies al Brasil. Vaig ser-hi a la petita població d'Itapema, a l'estat de Santa Catarina, la capital del qual és Florianòpolis, una ciutat progressista, dinàmica i acolorida, que inclou l'illa de Santa Catarina. Aquesta ínsula és llarga més o menys com Menorca, però més prima (18 km) i més concorreguda: té 315.000 habitants.

Vaig aprofitar l'avinentesa per preguntar-me què n'hi ha, a la vista de tothom, d'emergent al Brasil, un dels països considerats emergents. Vaig pensar que allò que és emergent al Brasil potser ho serà també per a les terres de parla catalana, insulars i peninsulars, i per tant bona idea serà aprofitar el model d'emergència del Brasil per a Balears i Catalunya.

Ja sé que no es poden treure conclusions sobre aquest país gegantí a partir de tan sols l'observació d'una part petita. Però tot i això vaig acceptar el repte de mirar de trobar al carrer l'allò d'emergent que hi ha en aquest país emergent, i només amb el mètode de l'observaciò del què quotidià.

L'observació com a exercici és una bona pràctica, per exemple, per adonar-nos que l'atur no baixa a Menorca en virtut de contractar més persones, sinó més aviat perquè joves i immigrants se'n van. Prou sabem que sense joves (i sense immigrants, perquè representen el nombre més important de noves generacions), el futur del país, de l'Illa, el tindrem ben complicat.

Amb aquesta voluntat d'esbrinar què s'hi veu d'emergent a simple vista, vaig veure al Brasil que tot, o gairebé tot el que es ven al comerci del carrer és brasiler. Camises, vestits, samarretes, banyadors, etc., tot és fet al Brasil, una situació ben diferent d'Espanya. Totes les verdures i les frutes són de producció local.

També són d'indústria nacional els cotxes i les motos, els ordinadors, les joguines i els souvenirs que vaig veure en venda. Aquest fet no ens hauria de sorprende perquè és la cosa més lògica del món: per tal que hi hagi feina, ha d'haver-hi indústria, és a dir, producció local.

Si s'accepta que la indústria espanyola pugui fabricar a fora el que ven a dins, és evident que això no genera llocs de feina a casa nostra. Si fins i tot es promociona que molts productes de venda aquí no han estat fets aquí, sino allà, és evident que no hi haurà feina.

La música que s'escolta al Brasil és brasilera, i és en aquest sentit que s'hi apunta un altre fet que vaig observar: tothom sembla orgullós del país on viu, orgullós del poble on va nàixer, orgullós de la condició brasilera. En canvi, aquí, l'orgull de sentir-se català, balear o menorquí rep una i una altra vegada l'embat de l'autoritat, que mira de fer-nos mal.

Trobo que l'orgull per la pròpia condició és quelcom de necessari per sortir-se'n, igual que ho és el fet d'impulsar la producció nacional i el consum del que és fet aquí.

Quant a l'idioma del Brasil (el brasiler, una variant del portuguès), vaig veure que hi ha la voluntat de tothom de protegir-lo i fer-lo conèixer. Tot i que el castellà sembla necessari de cara al turisme, per exemple, tothom parla brasiler, i ningú canvia al castellà quan l'interlocutor parla castellà. A casa nostra, el català en general i el menorquí en particular continuen que reben els embats de l'autoritat, que mira de fer-los mal.

D'aquesta manera, amb aquesta mirada domèstica però primmirada, vaig fer-me una idea prou clara: Brasil és un país emergent perquè vol emergir, i allà tothom sap que l'emergència és cosa de tothom i no només de l'autoritat.

La reflexió és vàlida, l'exemple és vàlid: l'autoritat ha de deixar de posar pals a les rodes i començar a fer feines de veritat i en sentit constructiu. Alhora, i en igual magnitud, tothom ha de posar-hi fil a l'agulla, a partir d'avui mateix i sense cap excepció.