Miquel Àngel Limón Pons28/12/13 0:00
TW
0

Dia 22 de desembre. El cava barat acostuma a córrer frenètic com un rierol agitat, d'eufòria verbal i d'abraçades hiperbòliques un poc ridícules, reconeguem-ho. Un cert costumari de factura televisiva -època de la imatge i l'aparença- ens el presenta com la porta esbatanada al Nadal -al Nadal no pas pristí, ben entès, sinó al merament opípar, de despesa folla i de salutacions edulcorades, un punt mecàniques. Per mi, però, el 22 de desembre és ben bé el dia de la mala Parca. Ho precisaré encara més, amb una punta de tragèdia: no és exactament un jorn d'advent, en el sentit catòlic del mot. I no ho és perquè, pensant en tu, Àngel, no puc sentir-me disposat a esperar el broll de la vida que l'advent endega. No, un 22 de desembre ja no, ans al contrari. En realitat, algun fet que ningú no volia que arribés, em tindrà afeixugat tots els 22 de desembre. S'hi produí, ai, el teu traspàs, Déu meu. Per tant, ara, per mi, el 22 és mort sobre vida, passió i calvari sobre advent. Vet aquí, Àngel, la remor torba de mar vella que, per mi, conté i contindrà des d'ara la data del 22. Maleït 22, quan et férem l'adéu amb llàgrimes i cants, amb poemes i prosa, amb testimonis de civisme, amb gestos d'amor fidel al país. Cendres sobre corporeïtat, memòria sobre batec viu: són les penyores d'un 22 maldestre, desatent i cruel.

Damunt el cor, com una destralada de botxí, el 22 de desembre sent que em colpeja l'aniversari del teu comiat. És el devessall de glops i records que, de tu, habiten en mi sense endreç. I no em sé avenir. Potser mai no m'hi acomodaré. Adés experiment el dolor de la teva absència com les agulles del fred d'hivern picades al rostre, adés em sembla de mal creure, com si tu i jo tinguéssim acordat de veure'ns en uns minuts, de seguida, a cop de telèfon.

No podries fer-te'n idea de les vegades que surts a col·lació. Na Rosa des Racó i en Paco també et troben a faltar. M'ho comenten una vegada i una altra. Enyoren la bonhomia que esmerçaves en qualsevol circumstància, el somrís indeclinable, les teves maneres elegants de comprar-los la premsa, de fer-hi petar la xerrada o d'explicar-los, senzillament i sàviament, tants misteris de l'actualitat periodística confusa.

També t'evoquen sovint na Maria Jesús i l'entremaliat, l'irònic Eduard. Diria que entre tots cinc -Rosa, Paco, Maria Jesús, Eduard, jo mateix- et mantenim vivíssim i tibant a la vora nostra, talment com si haguessis de dirimir una opinió o d'il·lustrar-nos-en amb aquell antecedent o aquell conseqüent sobre les coses incomprensibles que ens envolten. Però no acaba aquí l'enyor enorme que experimenten tantes i tantes persones, el seguit enter de les entitats culturals menorquines. El dia 22, tots nosaltres tenim poques esperances en la grossa. No farem desbordar l'escuma buida, banal, del cava. No ens farem rics, ni riurem ni repartirem abraçades a gavells. No, no ho farem, perquè és el 22 de desembre un trist aniversari que no ens mena a l'advent de la vida, sinó al calvari de les cendres.

Tant de bo que els records alegres i humaníssims que ens has llegat ens faran remuntar la carena, veure-hi i exclamar el triomf esplendent de la pàtria interior. Et recordarem cada dia, cada matí, amb grossa i sense. Perquè tu has estat un dels més grans: una grossa per l'ànima.