Bigal

No hauria estat gaire oportú -i d'aquí ve un segon encert de la magnífica intervenció del nostre cap polític internacional- que el president del govern hagués dit una frase inadequada com ara: «Ha mort Nelson Mandela, un ciutadà exemplar que va estar unit a Espanya des del seu naixement, l'any de l'epidèmia de grip espanyola, fins uns pocs anys abans de la seva mort: la conquesta del mundial de futbol de Sud-àfrica per la Roja». Si hagués dit açò hauria ficat literalment la pota, però tal vegada hauria importat poc perquè també hi havia presents al funeral dictadors de l'alçada moral de Castro, Obiang i Mugabe que, d'altra banda, no han estat destacats per cap frase memorable com la pronunciada amb sentiment pel nostre gallec universal. En canvi, el primer president negre dels Estats Units, Barack Obama, mal assessorat, va incórrer en la fredor impersonal dels tòpics amb frases com ara: «Mandela ens recorda que sempre sembla un impossible fins que s'aconsegueix». O: «Hi ha massa líders que reclamen la solidaritat amb la lluita de la llibertat que va defensar Mandela, però no poden tolerar els seus opositors».

O, el súmmum de la insensatesa, atrevint-se a citar el noble finat: «Som l'amo del meu destí, som el capità de la meva ànima» o «L'educació és l'arma més poderosa per a canviar el món». Massa previsible i temerari. I és que, a diferència d'Obama, Mariano Rajoy no va cometre la ximpleria de citar Nelson Mandela («Si parles a una persona amb una llengua que entén, li parles al cap. Si parles a la gent en la seva llengua, li parles al cor») perquè el nostre líder popular i afeccionat al futbol nacional és coherent i, d'haver-ho dit, s'hauria vist obligat a aplicar-ho als seus ciutadans que tenen com a llengua materna el gallec, el basc o el català. O sigui, a la majoria de ciutadans de Galícia, del País Basc i dels Països Catalans. Llavors si que l'hauria feta grossa perquè, com ha legislat també aquesta mateixa setmana el parlament de les Illes Balears amb els únics vots dels parlamentaris del seu propi partit, els Països Catalans no existeixen i les Illes Balears no formen part de cap país català. I ja em diràs en quin embull s'hauria ficat. Si els Països Catalans no existeixen per què s'ha de fer una llei per a dir que els Països Catalans no existeixen? I, si no existeixen, qui són els Països Catalans? Els pares? Perquè ja seria urgent, ja que ens hi hem posat en açò de legislar allò que és il·legislable, legislar sobre els Reis d'Orient. Si tothom sap -tapeu les orelles dels més menuts- que els Reis Màgics són els pares i, per tant, els Reis Màgics no existeixen; per què el Parlament Balear no fa una llei que afirmi d'una punyetera vegada que els Reis Mags no existeixen i que els Reis Mags són els pares? Tots ens quedaríem més tranquils si ho veiéssim per escrit i corroborat pels nostres feiners i ferrenys legisladors, ara que ens hem quedat orfes de referents morals amb la mort de Nelson Mandela. Un home alt com un bigal que va tocar les estrelles tot i que, durant vint-i-set anys, només podia fregar amb el cap el sostre de les minúscules cel·les de les presons de Pollsmoor o de Robben Island on va estar confinat. A una altra illa, a Menorca, on també hi havia forns de calç i coves plenes de guano, bigal -derivat de biga: peça de fusta llarga i robusta, cairejada, que, col·locada horitzontalment o inclinada, serveix per sostenir un sostre o una teulada; castellà viga: no és anglicisme- significa «home molt alt». A regions com ara Lleida, Massalcoreig, Montblanc, Tortosa; bigal vol dir columna vertebral; castellà espinazo. Perdonarem, però no oblidarem. Gràcies, Madiba.