La declaració d'Interès General: un forat negre al marge de la democràcia

D'entrada, m'agradaria que fos el nostre un estat de dret on, a més d'elegir els nostres dirigents, les consultes populars fossin el més normal del món, com per exemple succeeix a Suïssa, i no l'excepció. Per suposat també voldria que per llei els elegits per les urnes respectessin els programes electorals pels quals els votants els donen la confiança (malgrat les dificultats dels imponderables que sorgeixen en el dia a dia en l'exercici de l'administració i que impedeixen complir-los) i, en cas que no els respectessin en un percentatge mínim, aquests mateixos electes fossin obligats a dissoldre els parlaments per tornar a convocar eleccions. També voldria que el més miserable cèntim d'euro de despesa pública fos justificat. Però, sobretot, que desaparegués del mapa la "discrecionalitat", l'exercici del fer favors, de donar concessions "gracioses" diríem si visquéssim en temps dels monarques absoluts, que segueixen els canals administratius de les boires i no de la transparència. Els favors des del poder són una autèntica afronta a la màxima que tots hem de ser iguals davant la llei.

No he fet recerques per saber qui va ser el legislador que, per fer parts i quarts en l'ordenament del dret del sòl i urbanístic, dit en pla i català, per poder fer urbanisme a la carta, es va treure de la màniga la figura de la declaració de l'Interès General. A tots els efectes, més ben igual si l'invent va sortir del PSOE, del PP, o del darrer partit de la taulada de l'arc ideològic; el fet és que els qui el posaren de ben segur ni pretenien l'interès general ni la salvaguarda de la igualtat davant la llei, sinó únicament el poder, concebut a la manera feudal: repartir favors entre la clientela de conveniència a l'estil de la més pura màfia siciliana.

En els darrers anys, tots els escàndols en l'ordenació del territori de Menorca els han protagonitzat projectes que han demanat la "gràcia" de ser declarats d'interès general. En aquests moments n'hi han tres de ben calents damunt la taula del Consell Insular de Menorca: el de la planta de triatges de Biniaiet, el càmping de So na Parets (també conegut per protagonitzar el delicte d'haver acorat un Bé d'Interès Cultural, un hipogeu prehistòric) i el parc aquàtic de Biniancolla. Hom hem dirà que les declaracions d'interès general també estan marcats pel procediment administratiu i l'exposició a la llum pública. No faltaria més que no fos així! Però no es tracta d'açò. Si els plans generals d'ordenació urbana, que costen una doblerada als contribuents, de laboriosa confecció, sotmesos a la participació ciutadana, ja estableixen les directrius per on s'han d'encaminar les activitats econòmiques damunt el territori, és un disbarat el deixar portes obertes a la discrecionalitat mitjançant el procediment de la declaració de l'interès general.

Estem patint una crisi econòmica que és només producte de la desregularització dels mercats. Deixar només que sigui la lliure competència el que porti l'economia comporta desastres com els actuals. Per açò és necessari regular les ofertes així com també actuar damunt les demandes en un marc transparent i participatiu. És feina aquesta que haurien de perseguir els organismes públics. Deixar que s'obrin forats sense comptar amb la possible demanda no tant sols és destrossar el territori és també repartir la misèria. Els plans generals d'ordenació urbana tenen sentit en aquest ordre de coses i és una llàstima que siguin paper mullat per les declaracions d'interès general, un forat negre al marge de la democràcia.