Boc

Joan Pons Pons02/07/13 0:00

On anem? A un concert a l'aire lliure? A una festa reivindicativa? A una reunió multitudinària i pacífica? A una demostració de força col·lectiva? O a un aquelarre independentista? Quan partim no ho sé del cert i no saber-ho em neguiteja una mica. Alícia ha dit que es tractava d'un aquelarre i jo, com que som de mena confiada, me la crec. L'experiència m'ha demostrat que la informació és el millor antídot contra la por. I açò faig. Informar-me. Un aquelarre o akelarre, originalment en basc, és el lloc on les bruixes i els bruixots celebraven les seves reunions i rituals. En l'actualitat, aquesta paraula s'ha traspassat al vocabulari català i es fa servir per designar qualsevol reunió de bruixes i bruixots. En aquestes reunions se solia venerar un boc negre, animal associat al culte satànic. Un dels aquelarres més famosos és el que va tenir lloc a la cova de Zugarramurdi (Navarra). El 1610, el tribunal de la Inquisició de Logronyo va iniciar una cacera de bruixes a gran escala que culminà amb la crema de dotze suposades bruixes (cinc d'elles simbòlicament ja que havien mort per culpa de les tortures). L'origen del mot ve del nom amb el qual es coneixia el camp que hi havia davant la cova navarresa, un camp de cabres (del basc ake = boc i larre = camp). Tot esdevé més fàcil quan t'has informat i saps el que t'espera. És molt senzill: si hi ha un boc negre voldrà dir que participarem en un aquelarre. Sense boc negre serà un concert de música o una festa reivindicativa o una reunió cívica i pacífica. Un boc és el mascle de la cabra; castellà "macho cabrío". La paraula prové del fràncic "bucco"; amb el mateix significat.

El primer que em sorprèn quan arribem a l'estadi són els revenedors. Un que m'ofereix entrades molt barates i ben situades duu una barba negra i espessa i ralla amb un accent estranger. Deu ser el boc? Crec que no. És un immigrant del nord que intenta guanyar-se la vida. Ja tenim entrades i accedim a l'esplanada que voreja el Camp Nou. La segona cosa a destacar és el bon ambient. Més que a un concert -a un aquelarre, vés a saber- sembla que ens trobem dins una festa patronal menorquina. Famílies, parelles, grups d'amics, ancians... i cap animal per ara; cosa que em tranquil·litza. Un tercer aspecte a incidir és la rapidesa amb la qual la indústria s'ha apoderat de l'anhel de canvi de la gent. Es pot trobar de tot amb l'empremta independentista: inclús unes avarques! I ara ve el dubte. I si han embolicat el boc amb una bandera estelada? Com el reconeixeré? Com sabré si som a un concert o a un aquelarre? És igual. Deixar-se endur per l'ambient. Aquesta és la clau. No és açò el secret de les festes de Menorca? Són les vuit. És dissabte i fa un dia assolellat. Ens sobrevola una ratapinyada. El dimoni transfigurat? No ho sé tampoc. Ja no m'importa. L'estadi és ple. Ara entenc la presència dels revendes. Més de noranta mil persones. L'espectacle comença de dia i acaba de nit. És espectacular. He anat a molts concerts a estadis, des dels Rolling Stones a Lou Reed. La sensació de comunió, diversió i plenitud és superada per aquest Concert per la Llibertat. Jo no crec en els nacionalismes. Crec en l'energia. I el Camp Nou és un cràter que emet una energia d'una potència molt elevada. I ja se sap, l'energia no es destrueix, es transforma. I aquesta energia s'ha de canalitzar. Un dels errors més comuns és creure que aquest moviment independentista ha sorgit dels polítics. És una equivocació que pot acabar resultant fatal. Aquesta onada immensa ha emergit de la gent del carrer. El que ha fet Artur Mas -i per tant la classe política i les elits- ha estat pujar damunt l'onada amb una taula de surf. Deu navegar al costat del boc?