Les barreres a la mar, no duren

Llegir la nova llei d'educació del govern espanyol et fa pensar per força en aquest principi que ha acabat arrossegant tots els que s'han volgut interposar amb el futur. Han sucumbit els règims més poderosos i els pensadors més transcendents i pens que, amb major raó, acabarà sucumbint un personatge petit com és el ministre Wert. I és que l'homo no ha demostrat fins ara més mèrits que intentar satisfer el seu govern en la necessitat d'oferir carnassa fresca als sectors més involucionistes perquè no se'n vagin amb la senyora Rosa Díaz.

La llei d'educació que acaba d'aprovar el govern espanyol, i que ara ha de passar pel Congrés i que, potser, estarà aprovada a l'hora de començar el curs 2014-15 o 2015-16, és un document que sorprèn ja d'entrada perquè et diuen que és nou i que és el text d'una llei. I en realitat poques novetats presenta i amb tantes remissions a lleis anteriors que penses que al ministre li ha fet vessa escriure una llei de ver. O que no tenia temps per a tanta cosa.

I ben mirat, no mos ha de sorprendre. La darrera vegada que s'hi van posar els seus, en temps del senyor Aznar, quan van tenir aprovada la nova llei, que de nom era LOCE, van perdre les eleccions. I tota aquella feinada parlamentària, per sort d'alumnes i professors, no va servir de res.

No us penseu que vull parlar de les lleis d'educació amb frivolitat, és que a Espanya les lleis d'educació són un tema frívol. Cada nou govern que arriba ha de fer una nova llei i sempre ha de servir per millorar l'educació i apropar els joves d'aquest país exòtic a aquesta Europa que cada dia és una mica més enfora, tot sigui dit.

Però quan arriba l'hora de fer la feina, els únics elements que semblen importar als polítics i a la premsa, de la nova llei, són si la religió és obligatòria o no ho és, i si ja s'ha trobat la manera perquè el català perdi l'hegemonia que, al manco a l'escola, va aconseguir amb l'inici de la democràcia i la Constitució.

Dos altres temes que també preocupen molt els legisladors de la nova llei de cada quatre anys de l'Espanya grande, és si als temaris hi haurà presència o no de la nova societat en construcció, la de la diversitat de formes de família i de relació que veim al carrer (que el valor de la família ja ningú no el discuteix!) i de la manera que es tractarà la sexualitat (que la presència de la sexualitat ja ningú no la discuteix!).

Resoltes aquestes qüestions transcendentals però de poc impacte en l'opinió dels observadors europeus, toca dir quatre obvietats sobre les noves tecnologies (que sempre s'ha d'insistir que són el futur, per si qualcú no ho tenia clar). Ah! I que l'anglès és importantíssim i a partir d'ara el farem tan bé que els alumnes n'aprendran d'una punyetera vegada.

Un altre tema en permanent debat en les lleis d'educació d'aquest país del nunca jamás, és la formació professional. Fa devers 30 anys que està millorant, diven en els discursos , però també fa uns 30 anys que cada nova llei la vol arranjar perquè segons sembla no funciona. Amb tanta contradicció no tens més remei que fer careva de cobrómbol i fer el teu camí a part.

De tal manera que els successius governs espanyols fa trenta anys que diven que ha de millorar l'educació però no fan una altra cosa que projectar el seu programa electoral sobre l'educació, en perjudici dels alumnes, del professorat i del país que, ho diven tantes vegades que me'ls arribaré a creure, s'estimen tant i tant. I en conseqüències de les qüestions essencials de l'educació ningú no se'n preocupa. Bonu, la majoria de mestres i algunes comunitats autònomes com la catalana, que té una llei d'educació pròpia feta a partir d'una cosa desconeguda a les lleis espanyoles: el consens.

Sembla que el senyor Wert no en tenia prou amb seguir la vella tradició de fer una nova llei, que de tants anys que dura ja semblava un costum inofensiu. Ell aspirava a més. Ell havia de menester una cosa grossa, una autèntica reculada en el temps. Potser es pensa que així Espanya recuperarà, a través de l'escola, el esplendor y el poderío de les etapes predemocràtiques, quan el ministre Navarro plorava davant la tele.

Vull dir d'aquell temps en què el govern per supuesto nacional ho decidia tot i entre altres coses els programes de les escoles. I així, pretén retirar a les comunitats autònomes la competència de participar en l'elaboració del programa de les matèries importants. Les altres, les tristes maries, les hi regala, perquè juguin a governar.

I perquè quedi atado y bien atado, contempla unes proves nacionals nacionals en què tots els alumnes de la nación s'examinaran el mateix dia del progama nacional. I el ministre i els seus col·laboradors s'encarregaran de corregir-los i publicar els resultats nacionals.

És evident que el senyor Wert intenta posar un tap al futur, es pensa que la font d'informació dels espanyols és encara el Nodo, tot i que és ver que moltes teles d'avui dia el recoden... Presenta una proposta oposada a la pedagogia moderna, incompatible amb les diverses sensibilitats de la societat actual, ineficaç per millorar qualsevol estudi si no és que vol tornar a les lliçons de memòria, ofensiva amb la intel·ligència del professorat tant de l'escola pública com de la concertada.

El senyor Wert parla d'un gran país, però en realitat el pensa estret i culiclet, monocolor i insignificant.

I la sort de tots els que esteim obligats a contemplar el seu espectacle, és que ja sabem que es poden posar barreres al mar, però no duren.