Menjar insectes

Ens recorden que la meitat de les espècies existents al món són insectes, i que n'hi ha més d'un milió d'espècies conegudes (tantes com entre mamífers, moluscs, rèptils i aus sumades), i que omplen especialment les àrees boscoses del nostre planeta. La directora de la Divisió d'Economia, Polítiques i Productes forestals de la FAO, de tota manera, ens aclareix que no fa falta que ens cruspiguem directament els insectes, sinó que ho podem fer indirectament. Com? Molt senzill: els utilitzam com pinso per a animals, i després ens cruspim els esmentats animals.

L'espècie humana és extraordinàriament variada quant a alimentació. Hi ha algunes àrees del món on això de menjar insectes no resulta tan estrany. I n'hi ha d'altres on, posem per cas, les nostres apreciades gambes (i d'altres mariscs que nosaltres consumim amb avidesa) són considerades aproximadament al mateix nivell que els insectes. Aquí menjam coloms amb tota tranquil·litat, mentre que qualsevol habitant d'una ciutat plena de coloms els considera aproximadament com a rates voladores. I el que fa referència a les espècies animals es pot traduir també a l'hora de considerar els vegetals. Arreu dels Països Catalans, per exemple, feim faves ofegades (amb denominacions diferents), però hi ha llocs on les faves no se les menjarien per res del món. I tot l'etcètera que s'hi vulgui afegir.

També solem inclinar-nos per la teoria que el peix gros es menja el petit. Però això no ocorre sempre, de manera matemàtica. S'haurà de veure si el PP es cruspirà UPyD o si el PSOE serà capaç de devorar IU, o, encara, si entre tots els peixetons alternatius no acabaran fent un esvoranc a partits molt més grans, com ja ha ocorregut a d'altres llocs d'Europa.

Com apuntava recentment Guillem Frontera en un article a "Diari de Balears", emperò, sí que continua ben vigent la tradició de convertir mossos grossos en mossets més petits, a fi i efecte de fer-los més digeribles per al depredador gran. Per a l'Espanya imperial no és el mateix deglutir una llengua parlada per entre nou i deu milions de persones que anar-se fent un aperitiu amb una de seixanta mil parlants, després un altre amb una de mig milió, llavors un altre amb una de cent mil. A mossos petits, la deglució resulta més passable, i no ha d'acabar convertint-se, necessàriament, amb un empatx.

José Patiño, valid de Felip V -el que tenen cap per avall al nostre vesí Regne de València, amb molt d'encert i educació-, ja deia ben clar que és més fàcil d'empassar-se un mos tendre que no un de més dur. Així, els valencians eren més fàcilment colonitzables perquè l'esmentat individu els considerava com a "moelles", mentre que els catalans (incloent-nos-hi a nosaltres, com no podia ser d'altra manera) érem més durs que una ensalada de cinturons.

L'oposició farà el possible per cruspir-se, les pròximes eleccions, el partit que actualment governa les illes Balears, però ho tendrà complicat, perquè representa una mescla de gustos que, en excés, solen repugnar les papil·les gustatives humanes. Hi predomina l'amarg, no sabem si per secreció natural de bilis o per importació de bilis de la FAES, però l'efecte, al cap i a la fi, és el mateix. Juntament amb el margant, hi trobam l'agre, representat per les invectives de personatges com en Delgado o en Gómez, que sempre deixen un ressàbit ben empipador. I, amb el margant i l'agre, hi conviuen l'aspre (però d'aspror ferrenya, no gens agradable) i el coent.

Tanta coentor gasten que el Govern cada dia té més coents, per dir-ho en terminologia valenciana. El president ja sol començar rodes de premsa expressant-se en coent i la coentor, juntament amb el Consolat de Mar, s'escampa perillosament pel Parlament i per d'altres institucions baleàriques.

Amb tanta coentor, en comptes de mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers, a les illes Balears acabarem sent tots xurros. I alimentant-nos de calàpets o d'insectes. Seguint els consells de la FAO.