Ada Castells Ferrer (Barcelona, 1968) considera que els menorquins hem creat al llarg del temps un món propi i un llenguatge específic i particular a l'hora d'anomenar-ne les parts que l'integren.
Els illencs de Menorca tenim la nostra salsa, la nostra beguda esperitosa, els nostres balcons, els nostres pestells, els nostres dies de celebració; la nostra visió particular de l'univers. Ada ens estima i no és del tot neutral. De fet, és descendent de protestants menorquins.
Ens ho va contar en una de les millors novel·les de finals del segle passat, "El dit de l'àngel": "El pastor de qui es va fer amic el pintor d'imatges és un menorquí de família escocesa, fruit d'una de les moltes dominacions britàniques a Menorca. Li va parlar de la Paraula de Déu i li va treure el costum que tenien, i encara tenen, al poble de dir Lutero al Diable." Ada sap, per tant, de què parla.
L'any passat va insistir amb la història novel·lada de la seva nissaga. Va guanyar el prestigiós premi Sant Joan Unnim amb una novel·la que transcorre entre Menorca i Barcelona: "Potser ho van dir en menorquí, tant se val. En aquesta història no et puc reproduir el parlar de l'illa." És el codi. La cosmogonia menorquina impossible de reproduir tret que siguis cent per cent menorquí. I encara. La mar? O sa mar? És difícil de contestar, però "Pura sang" hauria d'haver estat, segons la modesta opinió del cronista, el llibre de l'any. Una història ben construïda, ben escrita, amb el punt just de tendresa i d'horror i amb un desenllaç esperançadament glaçat. Misteriosa, a vegades gòtica, sempre coherent.
El que m'agrada d'aquesta novel·la publicada per Edicions 62 és també la ironia fina, quasi m'atreviria a dir que genuïnament menorquina. Un esclat de ritme i de color que ens endinsa en els secrets naturals de la nostra existència que pot convertir en minúscula la nostra pròpia por. Per açò, no has de tenir por de res. T'has de rebel·lar. Has d'agafar les regnes de la teva vida sense temor perquè només tu ets el responsable d'engrandir -o d'empetitir- el teu destí. Una paraula menorquina que agrada molt a la novel·lista i periodista cultural? Romanial. No la paraula en si. El concepte.
"Flor de romanial" la versió menorquina de l'expressió catalana "Bleda assoleiada". "És la idea d'una noia fleuma, sense caràcter, que es deixa endur per les circumstàncies; però fins i tot en aquest sentit, les al·lotes menorquines no poden arribar a la categoria de bledes sinó que continuen sent flors!" A les Illes Balears, una flor romanial és el nom d'una flor imaginària, preciosa per les virtuts que en una rondalla popular li són atribuïdes: fent-la olorar a un mort el ressuscita. A Menorca, també es diu "flor revenial". Si vos trobau una mica decaiguts i teniu vessa d'anar a córrer món, podeu recórrer a la lectura de "Pura sang" d'Ada Castells. L'efecte que produirà en el vostre organisme serà similar a olorar el perfum de la màgica i imaginària flor romanial.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.