Divendres fosc

La primera persona que me'n va rallar va ser una senyora d'edat que, com cada any, va anar al centre de Maó per veure passar la processó. Afortunadament va arribar a ca una amiga abans que apaguessin l'enllumenat públic. La dona s'alegrava de no haver corregut el perill de posar un peu malament mentre caminava a les fosques per l'empedrat irregular del Pla de la Parròquia, però estava tota remolesta perquè, des de la finestra on els altres anys contemplava la processó, enguany no havia vist res de res. De la mateixa manera, un confrare es queixava d'aquest despropòsit assenyalant que molts caraputxos s'havien de fer llum amb els mòbils per no tropissar. I, en fi, basta repassar els comentaris que han deixat els lectors d'aquest diari a l'edició digital de dimarts passat: tothom està enfadat, i tothom apunta directament a la responsabilitat del regidor Botella.

A les xarxes socials també s'han manifestat aquells que, aprofitant que na Maria passa per sa cuina, han censurat sense matisos les manifestacions religioses en l'espai públic. Alguns que es diuen defensors de la laïcitat, més aviat confonen l'aconfessionalitat exigible a les institucions públiques amb una aversió obsessiva a la presència de signes religiosos enmig del carrer.

El fet, idò, més enllà de l'anècdota, convida a la reflexió. El filòsof Jürgen Habermas, des d'una posició laïcista, després de passar-se dècades analitzant l'esfera pública en termes estrictament seculars i de parlar de la irrellevància creixent del fet religiós, fa uns anys va començar a matisar la seva pròpia posició. En la seva opinió la importància social de la religió no pot ser negligida: és necessari que la gestió de l'àgora incorpori criteris de regulació del paper que hi juguen les confessions religioses, i consensuar els modes de la seva presència en l'espai social comú, construint espais de comunicació i diàleg.

Per al teòleg José Arregi, els teòrics de la secularització que auguraven la desaparició de la religió de l'escena pública en les societats modernes s'han equivocat.

Però adverteix també que el seu paper no pot ser el d'abans, quan una sola confessió religiosa excloïa les altres de l'espai públic a través d'una posició de dominació i una presència excessiva. Arregi convida a discernir en les religions allò que és essencial del que és accidental, a entendre que hi ha aspectes del passat que és impossible mantenir, perquè ja no resulten raonables o perquè constrenyen la vida en lloc d'animar-la. I en aquest sentit, considera que no té sentit plantejar la presència pública al marge de les exigències del diàleg interreligiós: prudència, respecte, discreció i tolerància.

No és aquest un tema per deixar resolt en un article, però sí per plantejar-lo. Em sembla que l'actitud de l'Ajuntament de Maó en relació al fet religiós mereix una crítica i la seva revisió. Ja sigui amb les festes de la Mare de Déu de Gràcia, o ara amb la Setmana Santa, els responsables de l'Ajuntament haurien de prendre consciència que la seva dèria neoconfessional fa olor de bolles d'arna perquè recorda el funest nacionalcatolicisme, i que incomoda i margina els creients de les altres religions i els qui no en són de cap. No em sembla raonable que la presència pública de l'Església catòlica maonesa depengui més de les veleïtats d'un regidor que de les decisions de la mateixa Església (els primers sorpresos per l'apagada del Divendres fosc van ser els rectors de les parròquies i els responsables de les confraries... excepte la del Sr. Botella). No crec que sigui bo que les manifestacions públiques de la religió adoptin un to de fanfarronada o de mesurament de forces, i encara menys quan açò no respon a decisions preses pels responsables eclesiàstics, sinó pels d'una institució pública.

L'espai públic és de tots. També dels creients. El pluralisme actual de la societat requereix que davant els qui voldrien una Església tancada a la sagristia sigui necessari reivindicar el dret a la manifestació pública de la religiositat popular. I que davant els qui s'entesten a restaurar una ideologia de cristiandat feliçment superada haguem d'exigir la neutralitat de les institucions polítiques davant el fet religiós. Tampoc no és demanar massa.