Sònia Moll Gamboa "Creixen malgrat tot les tulipes"

Ara el nou llibre de Sònia Moll "Creixen malgrat tot les tulipes", publicat per Viena Edicions, amb pròleg de la poetessa argentina Nora Almada i amb suggestiva coberta d'Anita Moll Gamboa, transita per camins fronteres entre gèneres literaris. Estructurat a la manera d'un dietari i escrit en una prosa poètica d'un intens lirisme, l'obra segueix un recorregut de forma circular en què el fil narratiu, sempre present, es manté en un segon pla i permet fer més viva la tensió de cada prosa. Podríem parlar així de poesia narrativa, tant per la forma com per la recerca de la bellesa en l'escriptura – i aquí tornaria a parlar de tendresa –, la riquesa d'imatges i la força expressiva del llenguatge.

La primera part "Petons de pastanaga" se situa en la infantesa de la protagonista i comença amb el viatge en vaixell que, acompanyats per l'àvia, emprenen ella i el seu germà bessó des de Barcelona a Valparaíso per reunir-se amb la seva mare amb qui han de tornar posteriorment, mentre son pare es queda a Barcelona. Molt petits encara, és en la coberta d'aquell "gronxador gegant" que els germans aprenen a caminar i serà l'oceà el tall entre els dos mons, l'espai que provocarà l'experiència del desarrelament: "Els bessons que aprenen a caminar damunt la coberta del vaixell il·lustren aquesta vivència que se'ls gravarà en el cos i en l'ànima i que els acompanyarà tota la vida, quan hagin tornat a Barcelona després d'un temps a Xile", diu Sònia Moll en una entrevista. El fil narratiu ens condueix per diferents episodis de la infantesa, per les primeres pors, pels malsons, pel dolor d'un dia de març que deixa cicatrius i que ressorgeix d'una manera o altra durant el periple vital de la protagonista. "El març, ho sabries aviat, és un temps turbulent, una mica traïdor".

La segona part "El cos que he estimat aquesta nit", és un recorregut per l'experiència de l'amor, des del desvetllament inicial als 13 anys, a l'arribada del desamor i les noves cicatrius que ens va deixant la vida, però també de l'acceptació de tot el que s'ha viscut, com s'explica en una prosa de remarcable bellesa: "No cremis les naus: t'enduràs per sempre amb tu, impregnant-te els pulmons, la pols verinosa de la cendra i del fum. Deixa-les a la platja. Plora, de genolls a la sorra, la terra enllà del mar on ja mai més permetràs que et duguin de tornada. Agraeix-los el viatge. Venera-les. No els tinguis rancúnia per haver-te allunyat del que fins ara era el teu paradís".

La tercera part del llibre "Tots els camins de l'aigua" ens parla en especial de l'amor a l'àvia i de la presència de la malaltia i de la mort, que haurà de ser assumida com un element més de les nostres vides. Els records de la infantesa, de l'àvia plena d'energia que agafa la mà dels bessons i els conta històries de l'altra banda que passaran "a formar part del nostre imaginari infantil en el mateix espai on s'amuntegaven les rondalles menorquines que ens contava el pare i els contes de fades dels llibres il·lustrats". Però és també, com sabrà més endavant la protagonista, l'àvia que "s'empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medecina amarga, i l'esclafava a l'infern de l'estómac amb una pedra de silenci".

Amb els fragments citats ja haureu endevinat la intensitat lírica de "Creixen malgrat tot les tulipes", la qualitat de la prosa poètica amb què Sònia Moll construeix el recorregut pels anys viscuts. Com diu Nora Almada "La voz literaria de Sonia Moll Gamboa es capaz de florecer siempre en el espacio incierto de todas las aguas".