Ganes de riure

Per començar, ja té un cognom prou singular, que interiorment em recordava a Perafita, un petit poble de la comarca d'Osona amb quatre cases però un forn de pa increïble. Però aquest no és el cas.

El fet és que el Teatre Principal semblava el saló d'actes d'un institut a punt per rebre un ídol que jo no tenia gens catalogat i la sorpresa va ser doble.

Feia el que volia amb les paraules, donava la sensació que improvisava o que sabia molt bé el guió, o les dues coses a la vegada, perquè quan un sap molt bé la lliçó, pot fer això i més.

Però el més increïble és que es notava en l'ambient que la gent havia vingut amb ganes de riure.

Vivim prou moments que són més per plorar que per riure, però aquesta teràpia de vuitanta minuts, ens va permetre alliberar més endorfines que mai.

Amb la simpàtica entrevista que li va fer aquesta setmana Raquel Marquès, ja ho deia que notava que la gent té moltes ganes de riure perquè abans venien a passar-ho bé però ara venen per necessitat. És veritat i això es palpava a l'ambient.

Tirant d'hemeroteca he vist que no era la primera vegada que passava per Menorca i espero que no sigui la darrera.

Continuarà essent necessari que algú ens faci riure i així poder descomprimir.