Espies, bananes, elefants (o toros?) i independència. Uep!

De la mateixa manera que fa un parell d'anys vam descobrir que teníem una parenta esbojarrada ("ben loca", que diríem), de nom Prima de Risc, capaç de fer-nos estar cada dia amb l'ai al cor, pendents de si puja o davalla, ara esteim descobrint que ronden els espies i que si no anam vius, a noltros i tot mos trauran la roba bruta, tan si és vertadera com falsa.

La darrera onada d'espies va arribar amb les eleccions catalanes. A la premsa de Madrid –of course– van començar a aparèixer informes escandalosos sobre un candidat amb pedigree a Catalunya. Els documents s'atribuïen a la policia, però ningú no va saber trobar d'on havien sortit ni qui els havia redactat. Ni el ministre de la cosa, que si no hagués tingut la xorra de ser ministre a Espanya, hauria hagut de dimitir per incompetent.

"Bé ha anat!" Devien pensar els pares d'aquells informes, perquè tot fa pensar que la merda que va escampar la criatura, i que ara sembla que ja ningú no persegueix, va fer perdre un bon punyat de vots al candidat més ben posicionat i, en definitiva, van actuar contra la causa que intentava defensar democràticament.

Però com solem dir, condemnats a ser bilingües en vida, "la avaricia rompe el saco", i els que tasten la mel, en volen més i més. I així no és estrany que la premsa –de Madrit, of course– hagi encetat una nova temporada d'espionantge, ara amb els comptes obscurs del partit que governa. Açò vol dir, la comptabilitat en negre, com la d'aquell mecànic de cotxos que jo vaig conèixer una vegada...

Un diari publica la fotocòpia d'un suposat document d'una suposada veracitat d'una suposada autoria i Espanya tremola... Què ho deu fer? Potser que ja coneixem Espanya? Potser que ja hi ha tants de casos de corrupció confirmats per la justícia que esteim en condicions de creure-ho tot? O potser que ara toca allò de "Vam qui la diu més grossa, que tot s'ho empassen"?

En qualsevol cas, és el moment aquell que les males pràctiques fan pensar que la política és, per sistema, corrupta i que els polítics són, per principi, corruptes. És el moment aquell, idò, en que surten els pescadors d'oblades, perquè no hi ha res millor que la mala mar per pescar aquesta casta de peix. Un peix, també ho sabem, que te l'has de menjar a deveres, perquè prest perd tota la gràcia.

Darrere darrere, l'enrenou de les lluites internes del PP, que com que ha volgut abraçar tota la dreta, des de les fronteres del feixisme fins al centre, no té una corretja prou llarga per estrènyer-ho tot junt. I els que encara somien la Espanya de broma (i sang) que es va inventar Franco, malden de treure el nas mentre en Rajoy està distret amb la crisi que se'l menja.

La crisi fa preveure grans canvis en el món que fins ara hem conegut i els poders estan prenent posicions per aconseguir allò que tant els ha agradat sempre: que canviï tot perquè ells puguin quedar com estaven. Segurament aquest és l'objectiu. Però mentrestant mos fan suar la gota amb la crisi, la gent aturada, els desnonaments i la gran tristesa que ho domina tot.

I mentre continua el vodevil espanyol amb nous casos d'espionatge polític cada dia, com el que ahir s'ubicava en un restaurant de Barcelona. I mentrestant, el Congrés aquesta setmana es dedica a dues iniciatives ciutadanes que han aconseguit prou signatures per poder entrar a la cambra. Ala, perquè els diputats legislin els desitjos a la carta dels ciutadans!

La primera iniciativa, amb més d'un milió i mig de signatures, va de desnonaments, de quan el banc et fot as carrer de ca teva perquè no pots pagar la hipoteca. I ja ho sabem que hi ha moltes hipoteques de segones i terceres residències i molts d'espavilats per enmig. Però també sabem que la llei que avui regula les hipoteques perjudica als més dèbils davant els forts i que açò és injust, i que si ha sorgit una iniciativa ciutadana és per la incapacitat del partit que governa de resoldre tampoc aquest tema.

L'altra iniciativa ciutadana no té tantes signatures, ni una tercera part, però ja veuran tot d'una que és la més important, al manco per a la nación nación que es va inventar en Franco. És una petició de llei perquè a Catalunya es tornin a empassar les corridas de toros, i la majoria de signatures que l'avalen, com ja poden suposar, s'han recaptat fora de Catalunya.

Un símbol de l'Espanya de sempre per a Europa, per al món: a Catalunya hi haurà toros per collons.

No és estrany, idò, que cada dia creixi l'independentisme. Ni tampoc que Espanya sigui percebuda al món com una república bananera. Uep! Amb monarca incorporat.