La llengua, la cultura i els circumloquis d’un discurs

Ben al costat de principis molt amplis que es poden compartir des d'altres posicions ideològiques (defensa de la democràcia, defensa del constitucionalisme i de l'esperit de la transició, etc.), penso que el més important que ells volien aconseguir venia definit pels punts següents, que transcric:

-Nos declaramos no nacionalistas y sin complejos frente a las imposiciones radicales al uso.

-Abogamos por el bilingüismo efectivo y real en todos los estamentos públicos. Cada ciudadano es libre de elegir la lengua que desee utilizar debiendo la Administración ser neutral en dicha elección.

-La escuela debe de preparar a nuestros hijos para un mundo abierto alejado de localismos endogámicos y excluyentes.

-Creemos que el Estado Central debe de recuperar áreas de gestión en Educación para unificar una única enseñanza básica en todo el Estado.

-Las autonomías con dialecto ó lengua propia deben de enseñarla de forma proporcional al uso local de la misma.

No es podia dir més clar, i era d'agrair que fossin honestos i sincers en la proclamació d'aquests principis que, com els "Deu Manaments", es resumeixen en dos:

1) El retorn a una estructura centralista i unificada en matèria cultural i lingüística. I

2) L'abandó progressiu, continuat i definitiu de les llengües minoritàries de l'Estat.

Doncs bé, si no ho interpreto malament, sempre que la seva política s'hagués aplicat, estic convençut que les llengües minoritàries (el català, l'euskera i el gallec) haurien desaparegut escalonadament per la pressió i per la força del castellà. I així pot succeir si les respectives administracions d'aquestes comunitats deixen d'adoptar polítiques de discriminació activa en favor seu, en aplicació del principi d'igualtat que, segons diu el Tribunal Constitucional, exigeix "tractar desigualment els que són desiguals" (màxima que normalment s'oblida).

Així doncs, quan les Administracions públiques duen a terme una política lingüística discriminatòria en favor de la "llengua pròpia" (no parlo de la llengua oficial, sinó de la llengua pròpia, un concepte, per cert, consagrat per l'Estatut), treballen a favor de la igualtat de totes les "llengües espanyoles" (que és així com les denomina l'article 3.2 de la Constitució), i aquesta política té un valor "per se" i no ha d'anar necessàriament lligada a cap mena d'ideologia nacionalista. De fet, llegint el manifest a què he fet referència, tinc la impressió que l'únic "nacionalismo radical, identitario y excluyente" és precisament el nacionalismo español que ells, sense dir-ho explícitament, impulsaven. Un nacionalisme que, directament o indirecta, persegueix de manera especial que tots els ciutadans siguem aviat castellanoparlants (així s'hauria acabat el problema) i que l'única llengua de l'Administració i de la cultura sigui "de fet" el castellà.

Succeeix, però, que tot això que d'una manera tan explícita es deia al manifest d'aquell grup polític desaparegut (o hivernat, que no ho sé) no es diferencia gaire de la política educativa, cultural i lingüística que està duent a terme el govern del Partit Popular. Estem, sens dubte, millor que durant el franquisme –aleshores l'únic govern (el de l'Estat) tenia totes les competències i no feia res en favor de les llengües minoritàries-, però si analitzem una a una les actuacions del govern estatal referents a l'educació i del de la nostra comunitat autònoma pel que fa a la llengua, veurem que s'ha acabat aquella política discriminatòria activa en favor de les llengües i les cultures minoritàries en el sentit que deia més amunt, convençuts –i ho saben- que amb la teòrica neutralitat que prediquen i assumeixen davant la qüestió, tot el que gira entorn de la llengua pròpia s'anirà reduint fins a esllanguir-se definitivament.

D'alguna manera, doncs, prefereixo la transparència del col·lectiu polític a què m'he referit, a l'ambigüitat calculada en aquesta matèria dels qui ens governen, als quals –parlo especialment del govern Bauzá- l'únic que els preocupa de la nostra llengua són les famoses "modalitats" dialectals (com si només el català en tingués, de modalitats!), quan saben –o haurien de saber- com molt bé deia Josep Mir en un article publicat el 28 de febrer de 2007 en aquest mateix diari, "que, malgrat la comèdia que fan en relació a les 'modalitats dialectals del català de Menorca', els seus simpatitzants mai no s'interessaran per les nostres rondalles". I jo hi afegiria que tampoc s'interessaran –de fet mai no s'hi han interessat- per la nostra literatura, pel progrés de la nostra llengua pròpia i, menys encara, per convertir aquesta llengua en un referent cultural de la nostra comunitat.

El discurs de l'alcaldessa
El Partit Popular de Menorca és, potser, més dúctil en aquesta qüestió. Si més no, ho és l'alcaldesa de Maó, la qual, però, sembla que no s'atreveixi a agafar el bou per les banyes –dir a cada cosa el seu nom-, i prefereixi moure's entre circumloquis. I no ho dic pel gravíssim error comès en el cartell que anunciava les festes de Sant Antoni, amb la portada en castellà i un text posterior bilingüe on el nom de la ciutat –Maó- s'havia transformat en "Ladrillo" per mor d'un corrector automàtic que ningú no es va prendre la molèstia de revisar. Ho dic pel discurs que va fer davant l'estàtua d'Alfons III, el nostre conqueridor.

El discurs és correcte, molt ben escrit, en un català estàndar sense concessions vanes al dialactelisme… Per tant, ho té tot per lloar-lo, però està tan farcit de circumloquis, tan sobrat de frases per no dir el que cal dir, que em dol. "Fa 700 anys que Menorca forma part de la cultura europea" comença dient. És cert, però com hi forma part? No ha perdut aquí l'ocasió de dir a través de quina cultura ens hi vam integrar? Per què no diu clarament de la "cultura catalana" que és bàsica i primària a la plural del continent? O és que per ventura el rei Anfós ens va dur a Menorca el castellà?

La conquesta –diu- és el començament del que som avui, "dels trets que mos identifiquen com a poble, amb una cultura, una personalitat, uns costums". És cert, però jo li demanaria altre cop: quina cultura?, quina personalitat?, quins costums? I afegeix que "la fita suposà també la incorporació a la realitat d'un entorn pròxim amb el que compartim llengua, cultura i uns principis d'organització política". Altrament dit! Quin és aquest entorn pròxim amb el qual compartim llengua?, i quina llengua compartim?, i quina cultura?

"Açò –afirma l'alcaldessa en el discurs- és el que conmmemoram ara, l'esperit de pertinença a una comunitat cultural, social i políticament avançada; una comunitat formada arran d'aquell esdeveniment". Sí senyora! Vostè té tota la raó! Però quina és la comunitat cultural formada arran d'aquell esdeveniment?

Quants circumloquis, Déu meu, per evitar de dir català, llengua catalana o cultura catalana! Ni una vegada en tot el discurs surten aquests mots –d'altra banda cabdals i essencials per explicar la conquesta-, que és el que celebràvem el passat 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, patró del poble de Menorca. La festa gran (siguem o no nacionalistes) de tots els menorquins.

Post scriptum
Redactat aquest article acudeixo a l'acte institucional del Consell Insular de Menorca amb motiu de la festivitat de Sant Antoni, "Diada del Poble de Menorca", que commemora la conquesta de l'Illa per les tropes d'Alfons III, dit el Liberal o el Franc, monarca de la Corona d'Aragó. És a dir monarca d'una "confederació d'estats medievals" on es respectaven les estructures polítiques i les singularitats culturals i idiomàtiques de cada territori, de tal manera que, a l'època d'Alfons III, el rei d'Aragó que conquesta Menorca era, alhora, Comte de Barcelona, rei de València i rei de Mallorca. I el que ell ens porta amb la conquesta és la religió cristiana i la llengua catalana. Per tant, a partir d'aleshores ens integrem a una societat i a una cultura molt concretes i determinades que, amb més o menys fortuna, han arribat fins avui, com es demostra pel fet que, tant l'alcaldessa de Maó com el president de Menorca hagin fet el seu discurs en català i no en aragonès i, menys encara, en castellà.

Per tant, no té cap sentit que, com l'alcaldessa, hagi començat el seu discurs amb un altre circumloqui dient: "Benvinguts a aquesta sessió institucional que convocam en commemoració de sa Festa de Menorca, en record de sa incorporació d'aquesta terra i de sa seva gent a un nou món i a una nova cultura, a una nova realitat social i a una nova realitat política vinguda al nostre entorn geogràfic i cultural. Sa conquesta de Menorca per sa Corona d'Aragó va significar un gir, el més transcendent de sa trajectòria història d'aquesta Illa. Va suposar sa implantació d'una nova cultura i sa formació d'un poble que troba els seus arrels en aquesta època.

També aquí ens hem de demanar: a quin nou món ens incorporem? A la Castella d'Alfonso X El Sabio? Quina nova llengua i quina nova cultura ens aporta aquest fet històric? La castellana? La d'una galàxia sideral?

Per què, estimats polítics nostres, no dieu les coses pel seu nom? Per què us fa tanta por mirar la veritat de cara?