El meu ascensor preferit

A Barcelona, com en altres ciutats, molts ascensors són posteriors a l'edifici on estan instal·lats, i no sempre hi lliguen estèticament. Encara que faciliten la vida dels habitants de la finca, enlletgeixen freqüentment el vestíbul i els replans de l'escala, un problema que els arquitectes i els dissenyadors industrials poden contribuir a resoldre, però que habitualment els propietaris dels pisos ni es plantegen, sigui per manca de sensibilitat davant la bellesa arquitectònica, sigui pel fet de no voler assumir les despeses que comportaria, o bé per tots dos motius.

A la casa barcelonina on visc tenim un ascensor modern, ben dissenyat i que guarda una harmonia amb l'interior de l'edifici, però que no disposa, curiosament, de memòria, és a dir, que no s'atura si algú el crida a mig camí una vegada s'ha posat en moviment. És un ascensor, per tant, que et duu sense interrupcions de la planta baixa al teu pis, o a l'inversa. Posats a reflexionar i a fer sociologia d'anar per casa, podríem dir que es tracta d'un ascensor que, en tost de facilitar la sociabilitat dels que hi haurien d'anar a la vegada, afavoreix la privacitat del que hi viatja tot sol. (Sí, sí: 'viatja'. No és tracta d'un petit viatge el fet d'anar en ascensor d'un pis a un altre? Podríem demanar-ho a algun al·lotet, a veure què n'opina).

El meu ascensor preferit és el de l'Ateneu Barcelonès. Antic, de fusta, de moviment lent, acollidor, amb un petit sofà dintre que en fa més agradable el trasllat. En alguna ocasió, els meus néts i jo, mig d'amagat, discretament, la mar de contents, hi hem pujat i davallat un parell de vegades seguides, com si fóssim en un parc d'atraccions.

Com poden veure els lectors, de qualsevol tema se'n fa un article periodístic.