Aggiornamento

En aquells moments l'Església iniciava el Concili Vaticà II, un esdeveniment que encara avui, després de 50 anys, segueix impulsant i marcant la vida de molts cristians i cristianes del nostre temps. Va ser molt important en la meva vida de creient, i diria que vaig passar de veure una Església en blanc i negre, a veure'n una altra plena de llum i color.

El Papa Joan XXIII ens animava a obrir portes i finestres per treure la pols acumulada amb el pas del temps; a deixar que l'aire fresc i lluminós de l'Esperit mostrés la veritat i la bellesa de la Paraula i la fisonomia amable, acollidora i entranyable de l'Església.
El Papa concebia l'Església com una plaça de poble amb una font al mig, on les persones es trobessin per parlar, descasar, jugar, relacionar-se. Somniava que fos un espai on tothom hi tingués accés i la font de la Paraula sempre ragés pel qui necessités beure i recobrar forces per seguir caminant i treballant. Un impuls que contribuís a fer realitat el Regne on la pau, la justícia, la fraternitat, la llibertat i la vida digna es fessin realitat. Es respirava un aire fresc, esperançat, il·lusionat, semblava que ens havien donat ales.
A l'Església de Menorca vam tenir la sort, (al manco és el que vaig viure), de crear un ambient espectant, en que el clergat va saber motivar l'estudi dels textos conciliars.

Record que ens trobàvem amb el Sr. Rafel Oléo i un bon grup al Roser (Acció Catòlica de les dones, la casa de tothom; a s'estany de Ca'n Julio, hi havia la clau: el primer o la primera que arribava obria). Vam començar llegint la constitució "Lumen gentium", era tota una sorpresa, l'Església no ens resultava una estranya... l'Església, Poble de Déu, la formam tots els que participam de la dignitat i la llibertat de fills i filles que tenim com a llei l'amor i com a fi el Regne... a aquesta tasca hi som convidats tots i totes.

Des d'aquella antiga imatge d'una Església piramidal de dignitats mal enteses, copiades dels regnes mundans, tornàvem al model que Jesús ens mostra a l'Evangeli: "el qui vulgui ser el primer que es faci servidor de tots" (Mc 10, 34)... "El metge, no el necessiten els que estan bons, sinó els malalts" (Mt 9, 12). Jesús no exclou a ningú. Vam passar d'aquella església piramidal a una església de comunió, on ja no hi ha una diferència de dignitats i poder, sinó que cadascú té un servei específic. Cap no està per damunt d'un altre, sinó que tots compartim la mateixa dignitat de fills i filles de Déu, i col·laboram en comunió per fer present el Regne. Com diu St. Pau, són diversos els serveis però el Senyor és un de sol (1Co 12, 4ss).

Enmig d'aquest context vam començar l'estudi de la Paraula de Déu. Poder tenir entre les mans l'Evangeli o la Bíblia!, llegir la Paraula en la llengua materna, quin gust!!!
Ens trobàvem per preparar les lectures de la missa del diumenge, i ja no anàvem a missa perquè estés manat, vam entendre que participar de l'Eucaristia era (i és) un dret i no una obligació, i ja no tenia sentit només una participació passiva, l'Aliment rebut gratuïtament, l'havíem de compartir generosament... Vam passar de ser espectadors, a ser actors, va ser tot un canvi! Anàvem assaborint el do de la llibertat i la responsabilitat que aquesta comporta, i vam descobrir la importància d'escoltar i estar atentes als signes dels temps.

També val a dir que socialment vivíem en un despertar social: ens volíem alliberar del jou d'una dictadura imposada que ja durava massa anys...
En aquest ambient tant interessant, vaig fer el pas d'entrar a formar part de la Comunitat de Germanes Clarisses. Semblava una incoherència aquell text de l'Evangeli: "si el gra de blat no cau en terra" o aquell altre: "no hi ha un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics".

Vaig creure que la pregària i la contemplació eren com unes cèl·lules de fermentació capaces d'accelerar la presència del Regne. En aquesta nova realitat també les consignes del Concili van ser fonamentals, es va iniciar la reforma de la litúrgia, el retorn a les fonts, és tot un treball d'anar recuperant la frescor del propi carisma i fer-lo comprensible al nostre temps i en la nostra cultura.

Crec que quan s'ha experimentat la força renovadora i alliberadora del Concili és impossible tornar enrere. És el mateix Esperit qui ens empeny a seguir el camí de la simplicitat de l'Evangeli que Jesús en mostra, i ens encoratja dient: "No tingueu por". La por paralitza, l'Amor de Déu, en canvi, ens allibera, ens salva i ens dóna el coratge de ser missatgers i missatgeres de la bona notícia.

"Serà necessari estar atents a veure com una fe alimentada en la Paraula de Déu i els sagraments i compromesa en obres de solidaritat provinents de la caritat podrà reformar l'Església dels nostres dies, enfrontada tant als reptes de sempre com als nous desafiaments".