Munar i els doblers

Diu Josep Maria Castellet que vostè tracta els doblers amb una barreja de contradiccions que van des d'una certa fascinació fins al menyspreu més absolut. Hi estic d'acord, però em sembla que en els seus textos hi predomina la desaprovació de l'ànsia lucrativa que caracteritza la seva/nostra època. Els doblers, diu vostè, avui són una aspiració frenètica, el criteri —únic i vàlid— de valoració de les coses... però és un criteri fals, perquè la riquesa no incrementa la categoria personal, i tenir doblers no és cap demostració d'intel·ligència. És evident que molta, moltíssima gent, centra la seva vida en els doblers —ja sigui en fer-ne, en conservar-los o en somiar-los—, però a qui pensi així vostè li llença una advertència gairebé fàustica: el diner és molt car. Val tota la vida.

No sabria dir si avui hi ha més pocavergonyes que en l'època en què vostè va escriure tot açò, però em sembla que, si més no, hem avançat en la consideració moral del mal ús dels doblers. La tipificació de nous delictes econòmics i l'enduriment de certes penes per infraccions monetàries són un reflex d'aquesta major sensibilitat. I en el context de crisi que vivim, si hi ha un pensament que creix és que aquesta mena de delictes encara es penalitzen poc, i que els responsables de la gran estafa en què ens han ficat haurien de ser jutjats i castigats.

Pel que sembla, la senyora Munar no ha entès res, de tot açò. Figuri's que a l'entrevista deia que «per temes econòmics ningú no hauria d'anar a la presó»! Ignor si en aquesta categoria de delinqüents que s'estalviarien la garjola hi inclou tota mena de lladres no violents —carteristes, tallabosses, pispes de súper, timadors i manguis diversos—, o si restringeix la consideració de 'temes econòmics' als qui roben des de la còmoda poltrona d'un despatx —públic o privat—. En qualsevol cas, la senyora Munar justificava la seva opinió dient que «tenim un codi penal napoleònic, desfasat». Sembla mentida com una persona amb la seva experiència pot haver oblidat que, precisament, els canvis que ha incorporat aquest Codi per modernitzar-se van en la línia de donar cada vegada més importància a la delictiva econòmica. Per a la senyora Munar n'hi hauria prou amb tornar els doblers, perquè «els problemes de doblers se solucionen amb doblers». Bé, són els judicis típics de qui té la ment entelada pels doblers, de qui hi ha perdut el seny i la vida.
Deia també a l'entrevista que no desitja la presó «ni al pitjor dels meus enemics». Al marge de l'afany dels esperits venjatius —que sempre i a tot arreu n'hi ha—, la senyora Munar ha d'arribar a entendre que si va a la presó no serà per la malevolència dels jutges ni per la pressió mediàtica, sinó perquè les coses, en un estat de dret, són així. Si se'm permet la comparança, diria que un pare o una mare que castiguen un fill no xalen de veure'l castigat; però si troben que ho ha de menester, ho faran. L'argument bíblic diu que Déu no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui, i la secularització d'aquest principi, que com deia Norberto Bobbio està a l'arrel del nostre sistema judicial, sanciona els delinqüents perquè purguin el mal que han fet i es reinsereixin a la societat amb la lliçó ben apresa. Està clar que la senyora Munar encara no l'ha assimilada, aquesta lliçó. Tal vegada li aniria bé llegir les seves reflexions sobre els doblers, amic Pla: estic segur que la seva lucidesa l'ajudaria a recobrar el seny i la vida.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.