Entorn al Camí Reial: Ferreries - Barranc d'Algendar

Durant unes setmanes ens mourem a prop de la rotonda de ponent del desviament de la carretera general al seu pas per Ferreries, per recórrer el Camí Reial en el seu tram d'uns quatre quilòmetres entre aquesta població i el barranc d'Algendar, una via més modesta però que ha revertit la seva primigènia funció històrica cap a uns usos més lligats a necessitats actuals. La caminada també ens serveix de coartada per provar de conèixer un poc millor els llocs i la gent que habita o ha habitat aquest contorn, així com les feines agrícoles i ramaderes duites a terme.

CAMÍ AMB HISTÒRIA

Ara mateix, el Camí Reial constitueix un carrerany privilegiat que es recorre a peu o en bicicleta, pel gust de practicar l'esport i fruir de la natura. Però inicialment no era aquesta la seva funció principal. Alguns autors el daten com a medieval i li atribueixen la missió de comunicar les dues principals poblacions de l'Illa. En aquest sentit tindria funcions semblants al Camí d'en Kane, obert segles més tard –el XVIII, concretament– durant les dominacions britàniques.

Francesc Hernández Sanz, a un estudi sobre els camins públics de l'Illa publicat a la Revista de Menorca l'any 1932, afirma que el Camí Vell –com també era conegut– constituïa una antiga via militar romana que unia els municipis de Flavio Magontano (Maó) i Jamo (Ciutadella). Hernández Sanz arribà a aquesta conclusió després d'estudiar els dos mil·liaris, descoberts el 1888 i el 1892, que demostrarien que el seu traçat és del temps de l'emperador Trajà i, filant més prim, d'abans d'adoptar l'apel·latiu de Dàcic, o sigui entre el 98 i el 103 dC. Podríem estar calcigant un viarany bimil·lenari, o qui sap si més antic i tot.

També és interessant la descripció que en feia el mateix autor, fa vuitanta anys, d'aquesta part del recorregut: "vorejant Son Mercè arriba al lloc on se situa Ferreries, veient-se perfectament la seva sortida. Des de Ferreries passa pels llocs de Biniatrum, Son Gornesset, Algendar, ses Coves, [segueix a l'altra costat del barranc] Son Guillem, sa Torreta, Torre Trencada, Torrellafuda, Binigarba, els Tudons i Vilanova, arribant a Ciutadella".

Però, segurament, el plànol més antic que en coneixem ens arribà de la mà –i la ploma– de l'enginyer britànic Sir John Armstrong, el mateix que publicà la "Història civil i natural de l'illa de Menorca". El camí és perfilat a la Carta Topogràfica de Menorca aixecada el 1738, durant la primera dominació britànica, i publicada a Londres el 1752.
No fa gaire, en aquestes pàgines, l'historiador J. L. Terrón Ponce feia incidència en la funció com a camí militar d'aquesta via. Com també del Camí d'en Kane, que no tan sols unia Maó i Ciutadella, si no que pels dos extrems s'allargava fins als castells de Sant Felip i Sant Nicolau.

Ja dins el segle XX, passada la Guerra Civil, en Salom "es cabrer" –pare d'un batle de Ferreries– de tan en tan menava un ramat de cinquanta o seixanta cabres a pasturar pel Camí Reial, com altres vegades pel de cala Galdana, del barranc d'Algendar, de tramuntana o de Sant Pere. Si una cabra havia de tenir cabrits la tancava dins una cova del camí i hi tornava l'endemà dematí. Tenia una cotxeria, on munyia i feia formatge.

UNA EXCURSIÓ

El temps se'ns escola entre el dits. Ja fa dos anys que sa meva dona –na Joana– i jo vam fer el recorregut del camí ben acompanyats per en Miquel Morlà Coll, casat amb na Clara de la botiga de fruita de Ferreries, i més conegut com a Miquel de Santa Bàrbara, lloc on va néixer el 1936. Amb ell ja havia visitat es Barrancó, inclòs dins el Quadern de Folklore dedicat als barrancs de Trebalúger.

Si partim de Ferreries, pujarem devora l'Ajuntament per la costa de ses Barreres, les escales fins arribar a la barana de protecció ran de carretera general, que no travessarem, el Camí Reial segueix a l'esquerra, pel carrer del Camp i és Coll Llis. Davant les barreres d'entrada a Son Telm veurem un primer element etnològic "es Pou des Ases", avui dins un cul de sac entre pisos del carreró. Seguirem fins a trobar un altre element relacionat amb el proveïment d'aigua, imprescindible per anar fent camí persones i cavalleries, som davant es Pouets.

No gaire més endavant, el seu itinerari es creuava amb el camí vell de cala Galdana, que el superava per sobre del Pont de sa Cigonya, que va desaparèixer quan es va fer la carretera nova amb la urbanització d'aquesta cala. Allà hi passava el bestiar de Son Telm per saciar la set a les abeurades del pou de l'altra banda, que era amitges entre Son Telm i Biniatrum. Quan van fer la carretera, Son Telm va construir unes abeurades noves al seu costat de la carretera, per no haver-la de travessat amb el bestiar.

FRUITA, POU I SÍNIA

Reprenem el Camí Reial, al que ara també s'hi pot accedir per un nou vial per sota la rotonda nova de la boca oest del túnel. No gaire endavant, a l'esquerra, en Miquel de Santa Bàrbara mena uns horts dels seus germans Joan i Llorenç, que trobarem més endavant, on ha plantat nombrosos i variats d'arbres fruiters. Entram dins els antics dominis de Biniatrum.

En aquests horts, a més dels arbres esponerosos, hi ha un parell d'elements hídrics ben interessants. El primer és un antic pou amb la forma aproximada d'un triangle allargat i paredat fins baix, que no és molt endins, ja que la capa freàtica és bastant amunt en aquesta vella pleta. Al seu costat tenia una abeurada i una paret alta que el separava del Camí Reial. Aquest i el compartit amb Son Telm, eren el únics pous de que disposava Biniatrum, tots dos a un extrem del lloc.

Un vell pagès de Biniatrum, anomenat es Boet, hi va viure una experiència ben galdosa. Un capvespre hi poava, amb un peu damunt el coll del pou i l'altre a la paret, però amb tanta mala sort que va llenegar i anà a parar a dintre, però amb la bona fortuna de caure a plom dins el forat i no fer-se res. De les cases, situades dalt el coster, no veien tornar aquell home gran, "es conco no ve, es conco no ve". Van partir per avall i en arribar-hi el van trobar que sortia "per segona vegada". La primera, quan va ser dalt, es va adonar que hi havia deixat el capell, així que decidí tornar a baixar per cercar-lo. Pujava amb una mà i un peu a cada banda del pou per l'empedrat humit i ple de verdet. Proesa o temeritat?

Cap a la raconada d'aquestes pletes, avui horts, hi ha una bassa de forma arrodonida, d'uns sis metres de diàmetre per vuit de fondària i paredada de dalt a baix de paret seca. Diríem que la seva fàbrica, més que centenària, està intacta. Aquesta bassa artificial s'alimenta de les aigües d'escorrentia, però també "de vena". De fet, la bassa i els pous (l'antic i el modern) són com a vasos comunicants, es mantenen al mateix nivell.

La seva aigua s'extreia per mitjà d'un sínia –visible del Camí Reial– que girava amb l'engranatge del rodet que a la vegada feia voltar la roda vertical amb els petits i nombrosos cadufos. D'al·lot, quan en Miquel anava a escola amb ase des de Santa Bàrbara, veia la bístia incansable que movia la sínia. Els cadufos passaven per un forat i deixaven caure l'aigua dins la pica alterosa que desguassava per una canal de llenya cap a la paret de tramuntana i regava el pla de Biniatrum, l'únic tros de regadiu del lloc, on sembraven blat dindi, monyacos i albergínies.

–––
adsintes@telefonica.net