El conseller dorm malament

Es veu que la nostra russa, degradada ara a auxiliar de tercera, ja s'ensumava que n'hi havia més, de culpables. Però per por que li aplicassin la reforma laboral, es va estimar més callar i es dedicava a consolar l'espia fent-li ralet ralet. I era el mínim que podia fer, perquè l'homo, mesquinet, s'havia hagut de disfressar de petit accionista de Bankia per evitar que reparassin en la seva presència. Però de tot açò ja fa una setmana...

– ¡Qué mal de cabeza que tengo! (que es pensava que volia dir: "Quin mal de cap que tenc" –va dir el conseller de la cosa mentre entrava al despatx amb una cara que ni un fotògraf de campanya electoral hauria pogut arranjar.

– Idò? –va interrogar na Nataixa, mentre continuava la feina que li havien encomanat avui, que era copiar a mà, cent vegades, "Tot es culpa dels anteriors estadans de la conselleria".

– No em retgiri, conseller –va exclamar na Socorro quan el va veure entrar en aquell estat, a la vegada que cercava el pot de seridons entre els seus pintaungles.

– Menudo malsueño que he tenido (que es pensava que volia dir: "És que he tingut un somni terrible i mai no s'acabava" –va continuar el conseller mentre s'asseia al sofà, precisament devora l'espia.

I està clar que el devia veure, però va dissimular perquè el nostro homo avui anava disfressat d'inspector alemany de comptes i ja se sap que, els governants espanyols, siulen i es posen d'esquena cada vegada que en troben un que "furoa" per ca seva.

– He soñado con don Mariano (que volia dir "He somiat amb en Recoi")– va continuar el conseller mentre s'enviava el seridon que li havia duit na Socorro i tancava els ulls per poder reconstruir la seva terrible nit.

– Quin mal gust! –va exclamar na Nataixa quan el va sentir, mentre feia l'ullet al nostro espia.

– La nariz le crecía como una condenada (que volia dir: "El nas no se li aturava de créixer i créixer") –va continuar el conseller–, a don Mariano, cada vegada que obria la boca. I devora seu hi havia els seus ministres d'economia, en Montetoro i en Laguinda, que ja tenien un nas que no se'l podien aguantar de tan gros que era.

– Vol dir que ha estat un somni? –va demanar na Nataixa dissimulant les rialles, a la vegada que per darrere esquivava les mans de l'espia en funció inspectora.

– ¡Y que sorpresa la mía! (que volia dir: "I jo que no ho entenia") –va continuar el conseller–, perquè aquells homos deien coses molt importants. Primer de tot, que Bankia era un banc molt sòlid perquè era el que ells havien protegit tota la vida... I així que apareix un cap de fibló i l'esfondra...

– Que interessant! –va replicar na Nataixa, mentre que per darrere, com que ja no n'hi havia prou amb esquivar-lo, li va haver de ventar una tova a l'espia.

– Y los tres, cuando vieron que se hundía (que volia dir: "I quan van veure que ja no podien amagar més la cosa" –va continuar el conseller–, van dir que la tractarien, a Bankia, com a totes les altres caixes que ja han enviat a la merda. Però un altre cap de fibló, i veus que la tracten com una reina, i no precisament d'aquestes que tenim ara amb família desestructurada...

– Y mi maldito sueño que no paraba (que volia dir: "I el meu somni que no s'acabava") –va continuar el conseller–. I els tres personatges venga dir que les autonomies han d'estalviar en sanitat i educació i serveis socials, perquè esteim endeutats. Però un altre cap de fibló, i apareix que ells continuen mantenint l'exèrcit i construint AVEs insostenibles com si res, i que són els únics que no retallen ni el sou dels seus funcionaris.

– Cada vegada pens més que no ho ha somiat açò –va dir na Nataixa mentre es feia enfora del sofà per quedar fora de l'àrea d'acció de les mans de l'espia–, jo diria que ho ha viscut!

– I encara no havien acabat de donar lliçons a les autonomies –va continuar el conseller, invertint ara el seu bilingüisme militant– cuando aparecen tan campantes (que volia dir: "Alegres com unes castanyoles") les nostres autonomies de tota la vida, Madrit i València, i es descobreix que són les que fan magarrufes amb els comptes.

– I ja no hi va haver cap més cap de fibló? –va demanar na Socorro, que havia escoltat el relat amb cara de pomes agres.

– Otro hubo (que volia dir: "N'hi va haver un altre") –va respondre el conseller–. I el resultat és que van començar a aparèixer inspectors alemanys de comptes per totes bandes, perquè ara sí que a Europa ho tenien clar, que no se'n podien refiar n'hi un pèl de tals governants.

– Ai conseller –va exclamar na Nataixa–, que me sembla que el seu mal és que es va adormir mirant les notícies de la televisió... i no devia ser la seva telenostra!