Brolls de vida enmig de la guerra

Com vèiem dijous passat, en Tòfol Villalonga i na Montse Melià havien aconseguit regentar el seu propi comerç, una botiga de queviures, i relacionar-se amb una gent que els obria portes a un nivell cultural i d'integració superior.

Llavors van viure un esdeveniment molt important, el 12 d'octubre de 1957 naixia la seva filla Brigitte. Amb el comerç ben arrancat i na Montse que acabava de tenir la criatura, faltaven mans a la botiga, va ser així que des de Menorca van fer venir n'Amparo, germana de na Montse, que hi va fer un any, més endavant tornaria un parell de vegades més en estades més curtes.

Així i tot el naixement de la filla va ser un poc accidentat. La futura mare, juntament amb una altra amiga embarassada, havia anat a Alger per passar visita a la clínica on havia de donar a llum. Aquell mateix dia van posar una sèrie de bombes a les parades dels "troles" o autobusos que ella havia agafat; en tornar a casa, en Tòfol estava blanc com sa paret. Quan va rompre aigües van demanar ajuda i fou traslladada a l'hospital amb una ambulància protegida davant i darrera per dos blindats. Aquelles bombes eren premonitòries de l'agreujament d'una guerra que, si bé havia començat el 1954, es va intensificar a partir del 1957.

TRENCAMENT INSALVABLE

L'exèrcit francès ocupà Alger el 1830, però Algèria no va ser oficialment francesa fins 1848 i el control militar del territori arribaria 1875. Encara que amb algunes resistències, la presència francesa es refermà sobre la colònia.

La Segona Guerra Mundial, però, marcà una inflexió, amb la desfeta francesa de 1940, el desembarcament nord-americà al Magrib de 1942 i l'aportació de prop de dos-cents mil algerians als exèrcits francesos. A partir de 1944 creixia el sentiment nacionalista a Algèria, alimentat també per la penúria d'aliments i les imposicions colonials.

El 8 de maig de 1945 es produïren uns fets irreversibles. Aquell dia, tot aprofitant la celebració de la victòria a la guerra d'Europa, el nacionalistes algerians van convocar manifestacions que van degenerar en un esclat de violència i atrocitats contra els europeus a Sétif i algunes altres localitats. La desmesurada represàlia francesa, amb l'ús de l'exèrcit, l'aviació i la marina contra la població civil, amb bombardejos, crema de pobles sencers i execucions en l'anomenat "bany de sang de Sétif", acabà amb la insurrecció en quatre dies, però a un alt preu, havien mort 103 europeus i uns 20.000 algerians. La confiança entre població local i colons s'havia trencat definitivament.

Tampoc s'han de menysprear les diferències socials entre ètnies. El 1954 la renda per càpita era de 350.000 FF anuals a la metròpoli, de 450.000 per als colons, però de 16.000 entre els musulmans. La universitat d'Alger acollia 4.548 estudiants d'origen europeu i 557 de musulmans. El mateix any naixia el Front d'Alliberament Nacional Algerià (FLN) i el seu braç armat, format bàsicament per antics combatents de l'exèrcit francès a la Segona Guerra Mundial.

GUERRA

En Tòfol i na Montse recorden l'espectacular onada d'atemptats del 1r de novembre de 1954, quan el FLN va posar tres bombes a Alger: a la central elèctrica, a la fàbrica del gas i a la seu del govern. És la data preludi d'una guerra de prop de vuit anys. Segons la percepció dels nostres testimonis, els primers anys no va ser un conflicte d'alta intensitat, feien un atemptat a un poble, es produïa alguna víctima mortal. A partir del 1957, quan va néixer la seva filla, els atemptats eren diaris i es centraven cada vegada més en la capital d'Alger, a set quilòmetres d'Hussein-Dey, on vivien, però molt poblat entremig.

París reaccionà amb titulars com "Aquests bandolers seran aniquilats ràpidament" o "França no deixarà Algèria, com tampoc la Provença o la Bretanya", i amb una concepció més pròpia del segle XIX: "Algèria és França, una veritat constitucional i administrativa: el Mediterrani travessa França com el Sena travessa París". Entretant la repressió es fa més crua, l'exèrcit protagonitza operacions de "rastreig" amb pocs resultats, que revolten la població, i bombardeja amb napalm zones de l'Aurès i la Cabila.

El conflicte algerià sovint no s'ha volgut definir com a guerra, i de fet no existien fronts establerts entre dos exèrcits com a la guerra precedent. La branca militar del FLN, amb pocs efectius i equipament rudimentari, practicava la guerra de guerrilles, feia temptats amb bomba i tendia emboscades a l'exèrcit francès.

França augmentà el potencial militar. Trens plens de joves mobilitzats travessen l'hexàgon, sovint de nits i en condicions precàries, per embarcar amb destí a la gran i desconeguda Algèria. Alguns venien d'un centre d'instrucció, altres eren "incorporats directes", civils que haurien de fer l'aprenentatge combatent sobre el teatre d'operacions. Efectius de l'exèrcit francès a Algèria el 1954: 49.700, el 1955: 160.000, el 1957: 400.000; a la fase final van sobrepassar el mig milió.

Però la rebel·lió continuava malgrat les fortes pèrdues del FLN, els molts presoners fets per l'exèrcit i l'internament de més de dos milions de civils en camps de "reagrupament".

El 28 de setembre de 1958 la nova constitució de la Va República és aprovada pel 80% dels francesos i el 90% dels residents a Algèria, si bé en aquest cas s'havia de triar entre el Sí de la papereta blanca i el No de color lila. El 8 de gener de 1959 Charles de Gaulle esdevé president de la Va República.

El 24 de gener de 1960, per primera vegada es vessa sang francesa sota bales franceses a la "setmana de les barricades", manifestacions de protesta a Alger pel relleu del general Massu. Els insurgents obren foc sobre els gendarmes amb el resultat de 19 morts i 141 ferits. No es rendiran fins l'1 de febrer. Uns s'enrolen a la Legió Estrangera, d'altres passen a la clandestinitat.

Un any més tard, 22 d'abril 1961, elements del 1r Regiment Paracaigudista, a les ordres dels generals Salan, Challe, Jouhaud i Zeller donen un cop d'estat militar a Alger. La ràdio emet música militar, els cotxes fan sonat els clàxons al so d'Algèria Francesa, els altaveus dels jeeps repeteixen les ordres del general Salan, fugit a Madrid.

El president decreta l'Estat d'Urgència a la metròpoli i ordena emprar tots els mitjans per fer fracassar el pronunciament, al mateix temps que es dirigeix a la ciutadania en defensa de la legalitat republicana. Quatre dies després Challe i Zeller es rendeixen, Jouhaud i Salam entren a la clandestinitat.

Enmig de l'espiral de violència, unes poques veus rebutjaven pràctiques tan habituals i execrables com la tortura. Albert Camus, nascut a Algèria d'ascendents menorquins afirmà: "La tortura potser hagi salvat qualcú a costa de l'honor, però a la vegada, ha creat cinquanta nous terroristes que encara causaran la mort de més innocents".

SITUACIÓ LÍMIT

En Tòfol Villalonga i sa dona mai no van tenir problemes amb "els moros", havia treballat amb ells amb tota normalitat. El seu comerç i habitatge estava a una zona bàsicament "europea", però també hi passaven els algerians. Més tost, havien de tenir prevencions amb els militars francesos i encara més amb l'OAS (sigles franceses de l'Organització de l'Exèrcit Secret) creada el gener del 1961 a Madrid, al voltant de Pierre Lagardaille, un dels "herois" de la setmana de les barricades, i que es donà a conèixer a partir del març.

Un dia que en Tòfol estava dins el portal de la botiga, un veí el va advertir Villalonga, retira't, qualcú va engegar un tret de pistola i matà dos suposats "fellaghas" (membres del FLN) que anaven en moto.

Davant la situació de risc, van traspassar la botiga i llogar un petit pis just al davant, en el que na Montse feia de portera i treballava unes hores al dia per a la propietària. En Tòfol es dedicà de ple a la ruta comercial pel jueu Atali. En aquest moment va coincidir que na Montse tornava a estar embarassada i molt malalta del fetge. La situació personal i general s'havia fet perillosa i insostenible.
–––
adsintes@telefonica.net