Als quaranta-cinc anys de la mort del bisbe Bartomeu Pasqual i Marroig

Esclatada la guerra el 18 de juliol d'aquell mateix any, el bisbe Pascual no va poder prendre possessió de la seva diòcesi i restà a Palma, on va ser ordenat el 2 d'octubre a la Catedral de Mallorca. Cinc dies més tard, el batlle de Ciutat li comunicava que la corporació que presidia l'havia nomenat Fill Il·lustre de Palma.

L'home

Jo vaig conèixer el bisbe Pascual l'any 1962. Aleshores era un vellet amb una veu molt prima que, pel que m'han explicat alguns capellans majors que el van tractar íntimament, es mostrava molt preocupat pels canvis que era a punt d'iniciar l'Església amb el Concili Vaticà II, al qual no va acudir i amb el que va estar fonamentalment en desacord.

Biblista i savi en el seu camp, ha estat descrit pel seu biògraf, el doctor Pérez Ramos, com un home "propens per temperament a sobrevalorar les persones fins a mimar-les amb protecció, però si el protegit no treballava en la línia que el prelat li ordenava o li era infidel o desobedient, després d'advertir-lo, irremissiblement el desviava del seu costat. Creia en l'amistat, encara que no la cultivés suficientment, i era cordial en la intimitat i delicat i obsequiós amb els seus familiars: amb els estranys o desconeguts es mostrava discretament distant."

Autoritari i gens dialogant, el bisbe Pascual va ser fruit del seu temps. Vinculat clarament al règim de Franco, acollí amb joia la notícia de l'alliberament de Menorca el 9 de febrer de 1939. L'endemà mateix, el bisbe felicità el Caudillo que, d'immediat, li agraí l'atenció mitjançant un telegrama signat pel Coronel Secretari. Menorca havia claudicat a les tropes rebels i el bisbe tenia el camp lliure per prendre possessió de la seu per a la qual havia estat designat pel Papa. I ho faria ja amb ple dret perquè el bisbe Torres havia mort el 6 de gener d'aquell mateix any.

L'entrada triomfal a Ciutadella

Bartomeu Pascual, organitzà el viatge a Menorca per al dia 1 d'abril de 1939, data que coincidí amb el final de la guerra a tota Espanya, un particular Día de la Victoria la crònica del qual deixo al Boletín Oficial del Obispado. Diu: "A las ocho de la mañana (del dissabte 1 d'abril) en el puerto de Alcudia, el Rdmo.Prelado embarcó con los sacerdotes D. Mateo Bosch, D. Juan Jaume y D. Antonio Fiol, en el destructor Huesca, que, puesto a su disposición por el Excmo. Sr. Almirante de Baleares, había de conducirle a su Diócesis (…) Cuando a las diez una campana salvada de la destrucción impía anunció a Ciudadela que el Huesca estaba a la vista, el pueblo en masa acudió al puerto para recibir entusiásticamente a su Pastor (…) Los muelles, el mirador del Borne, el Camí de Baix, estaban llenos de muchedumbre que, al divisar la falúa impulsada por seis remeros uniformados en que venía, el Excmo. Sr. Obispo (quien había dejado el Huesca ante el puerto), prorrumpió en aplausos y aclamaciones, mientras la fuerza y milicias presentaban armas y la banda hacía oír la Marcha de Infantes. Al desembarcar, fue S.E. Rdma. cumplimentado por las Autoridades y representaciones…" La crónica acaba dient: "A las 23 horas del mismo día 1º de abril, Radio Nacional, con laconismo emocionante, anunciaba la terminación de la guerra con el triunfo de Dios y de Franco."

Més solemne encara va ser la jornada del dia 2, Diumenge de Rams. Aquest dia, "bajo un sol esplendoroso, la ciudad aparecía artística y profusamente adornada. Las calles semejaban jardines. Por doquier colgaduras y banderas con los colores nacionales, de Falange o del Requeté. En el Borne, un monumental arco de triunfo, surmontado por grandioso escudo imperial. En varios lugares las armas del Prelado –el Cordero 'Servus Dei' de Isaías (LIII, 7) sobre el escudo de Menorca-, timbradas por el capelo verde (…) A las 10 de la mañana el Excmo. Sr. Obispo salió del Palacio Episcopal en automóvil descubierto y se dirigió a la Plaza de San Antonio, donde esperaba, según tradicional costumbre, una comisión compuesta de varios jinetes con la típica vestimenta usada en las fiestas de San Juan. En representación de la aristocracia menorquina cabalgaban los señores (…) S.E. Rdma. montó en su hermoso caballo blanco (…) El Prelado descabalgó, cambió su capisayo (…) y ante un altar colocado junto al Obelisco, el Sr. Obispo se revistió de Pontifical (…) La aviación nacional asocióse al acto, efectuando varias acrobacias sobre la Ciudad…"

És clar que cada cosa té un temps i que hi ha un temps per a cada cosa. No podem, per tant, jutjar els fets d'ahir amb criteris d'avui, però sí que val la pena recordar els fets per no perdre'n la memòria. I en aquest sentit cal dir que el bisbe Pascual va ser un home lligat completament al nacionalcatolicisme, vinculat per tant a una Església indestriable dels vencedors de la guerra, i en la línia del cardenal Gomà, que va ser, des de la primacia de Toledo, un dels pilars del règim de Franco, que sempre va ser vist per ells com un home la política del qual emanava de la voluntat de Déu.

Garant del nacionalcatolicisme

Restaurador de la diòcesi, el bisbe Pascual sempre es va creure en el deure de refermar els fidels (que -no ho oblidem- sortien d'una guerra civil on molts havien estat perseguits i assassinats per les seves creences) amb la idea de crear-los una consciència viva que havien estat alliberats "cual nuevo Israel, de un largo cautiverio tan duro o más que el babilónico" -escriu Pérez Ramos-. Per tant, era precís i urgent ajudar-los a aixecar l'ànim fent-los veure que, si per un costat -el polític- eren conduïts per un cabdill providencial, per un altre -el religiós-, havien de ser guiats per una jerarquia de pastors legítims i gelosos del seu ramat: els bisbes.

Recordo com, durant el seu episcopat, cada 8 de febrer ("es dia de sa girada") cantàvem a la Catedral el salm 123, que el bisbe Pascual havia convertit en el càntic de l'alliberament "para mantener vivo en nuestro pueblo el reconocimiento y la acción de gracias a Dios por su manifiesta ayuda en la liberación de Menorca y la de toda España del yugo impío."
Era la seva manera de veure les coses. Del que no hi ha dubte és que, amb la mort de Bartomeu Pascual, ara fa 55 anys, s'acabava un temps i una època -la iniciada el dia 1 d'abril de 1939-, que eren alhora el fruit (i la conseqüència) d'un altre temps i d'una altre època. Som lliures de pensar-ne el que vulguem després d'analitzar-los críticament. Però no podem oblidar-los perquè ens és precís conèixer i servar memòria dels fets.