Una experiència antiga

Crec que era dijous de la setmana passada. Feia fred, molt de fred. No fa falta tenir molt bona memòria per recordar-ho, fa quasi quinze dies que fa fred, molt de fred. Hauria estat un dia com un altre: la feina, el dinar, el capvespre amb la família, la nit redactant la biografia de qualque exiliat... però va tenir lloc un fet que no estava previst, un fet senzill que li va donar un altre sentit, a aquell dia. És ver que a vostès també els ha passat, açò? Més d'una vegada. Quan vam destapar l'olla (en realitat un tupperware, però em feia malbé la literatura) vaig descobrir un cuinat de guixons. No record quan va ser que vaig menjar el darrer plat de guixons en la meva vida. Els llegums han desaparegut de moltes dietes. Fins no fa gaire, les mongetes blanques, els ciurons, les llenties... tenien el seu dia de la setmana. La cançó tradicional no feia altra cosa que narrar la realitat. Avui són plats rars. I més els guixons! Però el dinar no va acabar així. Per segon teníem un present de na Catalina, sa sogre. Una selecció de llomillo, fetge, costelletes, fetes amb monyaco. Aquest solia ser el plat del berenar en les millors porquejades d'aquell temps. Hi havia estropades. Tampoc no recordava un cuinat tan bo. No és estrany que amb tantes calories, el fred desaparegués durant unes hores. Aquells dos plats em van fer pensar amb les coses que s'ha perdut, amb les coses bones que s'han perdut per a la generalitat de la gent. El vespre vaig cercar unes fotografies antigues. En Jan es vol fer scout aquests dies (fa poc que va veure Up) i jo li volia explicar que el seu pare ja ho havia estat, scout. Scout oficial, d'aquells de camisa vermella i fulard, fins i tot amb un capell scout, d'aquells que recordaven la policia muntada del Canadà. I la millor manera de fer-ho era ensenyant-li una foto del dia de la meva promesa. Vaig trobat la fotografia, era a sa Cala Blanca i plovia. Hi sortien també en Bep Ferro i na Lena Calafat, encara avui bons amics, i l'enyorat Joan Gelabert, que ens deixà fa molts d'anys. En Jan es va convèncer i em va demanar: quantes insígnies vas guanyar? No va ser fàcil fer-li comprendre que a nosaltres no ens motivaven amb insígnies, com en la pel·lícula. Vaig fullejar l'àlbum de fotos i vaig descobrir una imatge de s'àvia Maria Barber. Eren unes porquejades i ella portava la cua del porc fermada al nus del davantal. I així va ser que vaig pensar que el dinar era premonitori dels records que m'esperaven el fosquet.