El temps no espera

L'altre dia, en Jan em va dir una fase cèlebre de les seves: el temps no espera. Ell sabia perfectament què significava, encara que manté alguns dubtes raonables sobre com comptem els homes el temps. Aquell mateix dia vaig anar a visitar un informador per a continuar aquest treball que estic fent sobre l'exili menorquí. Es tractava d'Antoni Bosch, de Ciutadella. Abans d'entrar a saludar-lo vaig recordar que feia més de vint-i-cinc anys ja li havia fet la mateixa entrevista. En aquella ocasió era per a publicar-la a un nombre especial de la revista de breu durada, "Boinder". Per casa tenc una foto de la presentació, amb n'Ernest Ribalaiga, en Xisco Guerrero i na Pilar Vinent. Aquell nombre es dedicava als camps d'extermini i als camps de concentració i hi havia també una entrevista de Miquel Àngel Limón a Ramon Pons, crec recordar. Hi havia altres articles i una espècie de reportatge. Fa vint-i-cinc anys, n'Antoni era un home ja gran, que semblava que havia viscut una vida de molta intensitat, com tots aquells que van viure la guerra. Ell, a més, havia viscut l'exili, els camps de concentració i, tornat a Espanya, alguns anys de presó. Record (perquè vaig perdre aquell nombre de Boinder) que la seva història em va impressionar. Ara és mal de fer creure que puguin passar aquestes històries a casa nostra, malgrat que sabem que passen a molts altres llocs del món.