L’educació dels tres porquets

En la política passa el mateix que en l'educació dels fills: el més difícil és saber dir que no, saber quan, com i per què s'ha de dir que no a tal o tal altra cosa. Així, si un fill vol alguna cosa que creiem que no li convé, el més fàcil per fer-lo callar és dir que no hi ha doblers. I pot ser cert. Moltes vegades, però, l'excusa dels doblers no és més que açò: una excusa que ens descarrega d'haver de donar explicacions, de justificar el perquè no.

No ens enganyem: retallar no és una operació políticament asèptica. Retallar és una decisió política en la mateixa mesura que fer una despesa o una inversió. Quan es gasta en açò i no en allò altre s'han de justificar els motius, i el mateix hauria de succeir quan es retalla: per què aquí i no allà? Per què aquí tant i allà no tant? I fins i tot, si fos el cas: per què per tot igual? Té tot el mateix valor?

Aquesta reflexió ve al cas de les notícies que ens arriben de retallades en educació, tant pel que fa als pressupostos del 2012 com als endarreriments en els pagaments més diversos. El diari d'aquesta setmana deia que, a les portes de les eleccions, tots els partits aposten per l'educació. Altres pàgines del mateix diari, però, anaven plenes d'evidències que en realitat no és així.

Som conscients del que significa en la situació actual abandonar l'educació? Seria com si el germà petit dels tres porquets, després que el llop li ensorrés d'una bufada la casa de palla i s'hagués de refugiar en les cases dels germans majors, no hagués après la lliçó i volgués tornar a aixecar la casa una altra vegada a base de palla. Tots nosaltres li hauríem desaconsellat, quan érem fillets.

Invertir en educació és posar fonaments i pilars ferms a la casa. I no ho dic jo: ho diu un estudi recent sobre les universitats públiques catalanes, que afirma que "l'educació és un dels sectors que més retorna a la societat i a l'entorn el que s'hi inverteix". Fins i tot quantifica el retorn: 1,88 € per cada euro invertit. També han parlat en aquest sentit economistes reconeguts com Guillem López Casasnovas, amb un èmfasi especial en la primera etapa d'educació infantil, que és la més fràgil i precisament la que ara més perilla.

Els emprenedors, el valor afegit, la mà d'obra qualificada o la simple ocupació no sorgeixen del no-res. Si no volem quedar només amb els efectes negatius de la crisi, si volem que aquesta sigui veritablement una catarsi que ens ajudi a avançar, no serà suficient que anem fent brindis al sol, sinó que farà falta una aposta seriosa, entre altres coses, per l'educació. Invertir en l'educació és fer-ho en l'economia, la cultura, l'art, la tecnologia o la innovació. I és probablement, a mig i llarg termini, estalviar en sanitat, en policia, en serveis socials...

El problema és que és massa fàcil veure l'educació com la palla, com allò volàtil. I més volàtil semblaria a molts si es parlés de persones i ciutadans en tost d'emprenedors i mà d'obra qualificada. La palla dels porquets, aquí a ca nostra, fora del conte, s'assembla molt al ciment i al bloc, i molts segueixen sense poder-se'ls treure del cap. Però abandonant l'educació i apostant per la palla del bloc i el ciment no només no millorarem el futur immediat, sinó que hipotecarem la capacitat de reacció de les generacions venidores. Recollint el recent comentari d'una mestra al Facebook: "Per què segueixen parlant de fer Ducs d'Alba? Per què segueixen cercant doblers per desdoblar la carretera? Quines són les prioritats, el ciment i els negocis o les persones?".