El cançoner popular (i III)

Més de vint mil cançons i més de cinquanta mil variants, són xifres bones de dir, però presenten un cúmul de feina, una constància i una tenacitat que poques vegades es donen.

Abans de passar i continuar amb la història del "Cançoner Popular", faré esment de dues cançons; les dues són variants, perquè ja vaig dir que a Menorca per llaurar no canten, però ara són fruita del temps i cauen bé. "Desgraciat llaurador/, que no conrea ses voreres/, es blat li torna porgueres/ i sa farina segó". Aquesta altra és d'un llaurador de bous i diu: " o llaurava amb en vermell/ i en banya revoltada/ i feia més bona arada/, que l'amo amb el seu parell".

CANTAR I EL MAL ESPANTAR
Actualment, no sentim més que gemegar! Encara que molts tenen motiu, principalment la pagesia que a Menorca està molt tocada, tenen una papereta mala de resoldre, però els pagesos menorquins, malgrat la tramuntana bufi fort i en contra, trauran el carro. He sentit contar i he llegit, les greus crisis que varen passar, aquells pagesos, sense haver estudiat a cap llibre; sols la terra els havia vist néixer i de la naturalesa havien après la carrera de "Pagès". Els antics pagesos, es varen veure davant problemes molt grossos, però els varen saber resoldre cantant i deien: "Qui canta el seu mal espanta ".

Els pagesos i sabaters en varen passar de verdes i de madures, però mai varen perdre el coratge, tampoc mai es van deixar de cantar les cançons populars de les nostres illes, fossin sabaters o joves pagesos, mai varen tirar la tovallola. Nosaltres hem d'agafar el seu exemple davant la crisi present, però no amb discussions, baralles, guerres que no duen més que misèries, sinó cara al vent amb un somriure valent, paraules de pau i concòrdia o amb cançons com aquesta, que tancarà aquest subtítol.

"Ma mare, compreu-me un dencle/, que jo en sé un de venal/ sa filla des majoral/ en té un i me'l vol vendre". "Jo anava arena, arena.../ Sembrant un clavalliner/ i es primer que colliré, /serà per tu Magdalena". "Un dia anant a Migjorn/ qualcant dalt una somera,/ vaig caure de per darrere,/ mal d'altres, rialles són". Aquesta és menorquina.

ARA POSAREM El PUNT FINAL
Venturosament el poble s'és retrobat a si mateix. La tremolosa i poruga claroreta de l'albada d'un temps avui ha esdevingut un migdia clar i esplendorós amb les desenes i més desenes de joves atletes, de saba fresca i novella, que esgrimien les seves plomes falagueres en la palestra literària, cercant les autèntiques arrels de la nostra cultura multisecular. I és precisament avui quan el Cançoner del P. Ginard ha de ser i és un dels màxims puntals d'aquest gran edifici literari que tots anem bastint. Benhaja el nostre confrare franciscà, que ens ha deixat desinteressadament i lluny de tot guany pecuniari, aquest valuós instrument de treball perquè l'empréssim els seus seguidors ...!

Un cançoner com l'esmentat, tot ple de cançons escrites, ben igual que aquelles no escrites que volen d'aquí i allà. Avui les nostres vestals, que, d'amagat i ignorades de gairebé tot el poble, guardaren i fomentaren religiosament el foc sagrat de la nostra literatura, ja surten amb el cap ben alt pels nostres carrers. Un idioma mai no pot morir, mentre restin almanco dues persones que el parlin...! Aquestes paraules, i bona part del que he escrit, no és meu, sols ho he recopilat i compost, segons la meva idea.

Ara la cançó del punt final sí que és meva, fa referència a un dissabte de Tots Sants i diu: "Jo me mirava els diols/ i en Biel ses Cabrelles/ i les sentíem a elles,/ que fregien els bunyols".