Tunísia comença avui una nova època

La caiguda del règim dictatorial va suposar un gir en l'esdevenir del nord d'Àfrica, i per extensió, en el de la resta del món àrab. Gir que ha possibilitat el vot als ciutadans d'aquest país de prop de 10 milions d'habitants, amb una població que encara té molt arrelades les pors i les coaccions del règim que els va dominar durant 24 anys.

La revolució tunisiana ha de ser considerada per ella mateixa com una conquesta, però no és sinó l'inici d'una transició de tota la societat. Estem, per tant, a les portes d'un canvi que es revela com a molt complex vistes les diferències i contradiccions que presenta avui una societat que, si bé va saber fer caure el règim, es mou però entre l'escepticisme i l'entusiasme.

Recordem que les protestes dels tunisians, que després es van estendre als pobles veïns d'Egipte i de Líbia –on també van ser enderrocats els seus dictadors– i a països més distants com Iemen i Síria –on encara continuen–, van esclatar després que un jove decidís cremar-se a l'estil bonze desesperat davant l'atur i la corrupció. Ara bé, és suficient aquest esperit de revolta i de desesperació per construir un règim democràtic?

Si entenem per "règim democràtic" un sistema de llibertats com el que nosaltres tenim, la qüestió no és tan senzilla, perquè no podem obviar les imatges de linxaments i de pillatge que es van produir, que són incompatibles amb la consolidació d'un estat de dret, el qual exigeix una indubtable (i difícil) cultura del compromís entre totes les forces polítiques, cultura que els és encara llunyana.

Cinquanta anys de dictadura i de tolerància zero no han afavorit gens aquest compromís que permet als ciutadans de cohabitar dins la diferència. De fet, la primera virtut que s'exigeix en un sistema democràtic és la tolerància, i és força dubtós que aquesta virtut sigui encara a Tunísia un denominador comú.

Fa un mes, 3,9 milions de persones sobre un potencial de 7,5 milions d'electors s'havien inscrit a les llistes electorals per participar a les eleccions d'avui, en un escrutini que permetrà elegir un Parlament que rebrà l'encàrrec d'elaborar una nova Constitució que hauria de servir d'exemple als altres països que també esperen enterrar les dictadures.
Segons un sondeig realitzat fa mig any per un a ONG americana, el 92% dels tunisians volien votar, però la majoria no comprenia encara prou bé el procés d'inscripció ni coneixia quins eren els partits, alhora que es mostraven decebuts de la política. Des del passat més d'agost, la comissió electoral ha intensificat els seus esforços per encoratjar els electors a inscriure's en les llistes i ha multiplicat els spots publicitaris a la ràdio i a la televisió, fet que ha empès nombrosos tunisians a interessar-se per conèixer una mica millor els programes dels partits abans de decidir el vot.

El partit Ennahda, de caire islamista no radical, sembla el més ben situat a pesar de les controvèrsies que suscita a l'hora de clarificar les seves proposicions. Si molts tunisians se senten seduïts pel tractament que, de la religió, fa aquest partit, d'altres, en canvi, temen que Ennahda amagui en el fons un projecte islamista amb tota regla, encara que els seus dirigents neguin aquesta acusació i es declarin disposats a treballar amb altres formacions en el projecte de la nova constitució.

Per això molts tunisians miraven sorpresos com activistes d'aquest partit islamista (perseguit amb insistència per la família Ben Ali) repartien flors i pamflets amb el seu programa entre la gent que caminava pel centre de la capital. "Hem triat el centre de la ciutat per poder contactar millor amb els ciutadans del carrer, de forma directa", va dir el líder de les joventuts islamistes de Ennahda, Sami Triki. "Però la majoria dels nostres líders s'han desplaçat a la localitat de Sidi Buzid (al centre sud del país), perquè va ser el bressol de les revoltes populars que van originar la revolució que ha permès aquestes primeres eleccions democràtiques i lliures", afegia orgullós .

Confrontat a Ennahda, partit sens dubte de caire religiós, tenim també el Partit Demòcrata Progressista (PDP), que sembla que sigui el rival més ben situat; partit que ha tret al carrer nombrosos militants per fer propaganda per les seves idees i espera que aquest sigui el primer procés electoral transparent i net en cinquanta anys, el qual permetrà l'elaboració d'una Llei fonamental on hi càpiguen tots, una Carta Magna que no sigui una imposició dels uns contra els altres

El país està dividit en 33 circumscripcions electorals. Competiran 10.937 candidats, repartits en 1428 llistes, segons dades proporcionades per l'Alta Instància Independent per les Eleccions (ISIE). Alhora, 140 llistes van ser anul·lades pel fet que presentaven candidats que van pertànyer a l'Agrupació Constitucional Democràtica (RCD), el partit de Ben Ali. A més, el 20% de les llistes admeses estan encapçalades per dones, mentre que la presència de joves d'entre 23 i 30 anys és del 25%, amb 2.597 candidats. El 55% dels aspirants pertanyen a la franja d'entre 40 i 50 anys, i el 20% entre els 50 i 70 anys.

Un altre fet important i nou és la llibertat en els mitjans de comunicació públics, sobretot a la televisió i la ràdio, on, des de l'inici de la campanya, es difon propaganda dels 83 partits legalitzats d'ençà la caiguda de Ben Ali, cadascun d'aquests amb tres minuts de emissió gratuïta.
Diré per acabar que, per primera vegada en la història de Tunísia, tot el procés electoral serà supervisat per una estructura independent com l'ISIE, dirigida per l'activista de Drets Humans, Kamel Yendoubi. D'altra banda, una delegació oficial d'observadors de la Unió Europea, composta per 150 persones, podrà observar lliurement tot el procés.