La indignació

La notícia més recent, referida a aquests pirates del segle XXI, és la dels tres directius, entre els que figurava l'ex-director general, José Luis Pego, de Nova Caixa Galícia (NCG), van cobrar, abans de marxar, gairebé 24 milions d'euros. El més xocant és que això va passar quan l'Estat ja havia "nacionalitzat" la institució i s'havia quedat el 93% de les accions, després d'injectar a la institució uns 5.000 milions d'euros. Després de conèixer la notícia, des dels diversos partits, sindicats i societat civil s'ha posat el crit al cel. També va arribar el crit al cel fa unes setmanes, amb motiu de l'escàndol de descobrir-se com havien posat les mans a la caixa els principals directius de la CAM. La fallida de la caixa d'estalvis que finançava els projectes megalomaniàtics del president Camps, va abocar en un altre rescat amb diners públics. Així és, el Fons (FROB) va haver de posar 2.800 milions d'euros i obrir una línia de liquidesa amb 3.000 milions d'euros més. Els tres interventors del FROB van establir les responsabilitats del catacrac. Van estar un dia per a destituir el Consell d'Administració i a l'alta direcció de l'entitat. Era ja tard. Dies abans de la intervenció, com que se les veien venir, cinc alts directius de la CAM es van assegurar un retir d'or amb prejubilacions escandaloses, 13 milions d'euros en total. Un altre cas, el de Maria Dolores Amorós, que havia estat la directora general, es va posar un sou de 600.000 euros a l'any i, aprofitant la conjuntura, es va atorgar una pensió vitalícia de 370.000 euros anuals, això sí, amb el vist i plau, del president de la caixa. No ens pensem que són casos únics, ni són d'ara. Ángel Corcóstegui va cobrar, el 2002, del Santander Central Hispano, una indemnització de 106.000.000 euros; José Maria Amusátegui, de la mateixa entitat, se'n va endur, després de la fusió, una ajuda de 43.800.000 euros el 2001; Alfonso Cortina va marxar de Repsol el 2004 amb 20.000.000 euros sota el braç; un altre personatge conegut, Manuel Pizarro, deixà ENDESA només per 12.000.000 euros el 2007; a l'ex-secretari del Consell de Caixa Madrid, Enrique de la Torre, li van correspondre 4.800.000 euros; a l'ex-director de la CAI, Tomàs García Montes, li van tocar 4.200.000 euros; l'ex-president del Consell de la CAI, Miguel Blesa només li van arribar 1.800.000 euros; per la seva prejubilació, l'exdirector de Caixa Espanya, J.I. Lagartos, va rebre 1.000.000. La llista seria molt llarga, però ja m'he cansat de posar zeros. Com es pot fer per transformar la indignació general en mesures concretes que evitin aquests saqueigs?