El difícil retorn dels diners "desviats" pels dictadors, una vergonya per a Occident

Constrets per una forta pressió del carrer, els nous règims tunisià i egipci van descobrint com n'és, de difícil, la recuperació dels milions de dòlars congelats en els bancs de Suïssa, del Regne Unit i d'altres països, i s'enfronten ara a una sèrie de dificultats jurídiques de difícil solució. I en el cas de Suïssa, la restitució d'ingents sumes de diners desviats pels corruptes responsables polítics estrangers és tan complexa, que funcionaris del govern suís ajuden als països àrabs en els seus propòsits. "Nosaltres volem resultats ràpids", afirmava Amir Chaïkh, conseller jurídic de la Banca Africana del Desenvolupament, una institució que ajuda les autoritats tunisianes a recuperar actius desviats per Ben Alí. Però alhora reconeixia que "ens caldrà molta paciència".

Les caixes fortes dels dictadors
A Egipte, l'antic líder Hosni Moubarak i els seus dos fills són avui jutjats per corrupció i per complicitat en l'assassinat dels manifestants. A Tunísia, Ben Alí ja ha estat condemnat en tres processos diferents per desviament de fons, corrupció i d'altres delictes. I a Líbia, la restitució de milers de milions de dòlars que pertanyien al règim del coronel Gaddafi és a punt d'experimentar els mateixos processos que han afectat als actius monetaris egipcis i tunisians.
Els diners libis han estat congelats en virtut de sancions polítiques decidides per les Nacions Unides, i això permet que l'ONU decideixi el desbloqueig dels fons congelats amb una nova resolució, però aquesta iniciativa ha d'obtenir l'aval de països com la Xina o Rússia, que han criticat durament els atacs de l'OTAN contra les forces del coronel Gaddafi. Per tant, no serà fàcil.
Uns 378 milions de dòlars d'actius libis es troben avui congelats pels Estats Units, els quals van proposar, el passat 24 d'agost, una resolució a l'ONU perquè autoritzés amb fins humanitaris la transferència d'entorn de mil cinc-cents milions de dòlars a costa dels diners Libis. Una gran part d'aquests serien gestionats pels rebels i una altra part confiada a ONGs, si és que hem de creure el que han dit els nord-americans. Però els mateixos Estats Units han reconegut que, com els actius van ser congelats en virtut d'una resolució de l'ONU, caldria una autorització d'aquest organisme per desbloquejar els fons.
Pel que fa a la Unió Europea, aquesta ha sancionat les societats públiques relacionades amb la família Gaddafi. Per tant, si les autoritats europees ho decideixen, els bancs hauran de tornar els actius sobre els quals han recaigut les sancions, però el futur règim libi haurà de demostrar que aquests actius provenen de la corrupció, perquè siguin retornats.

El cas de Suïssa és una mica diferent, perquè les autoritats helvètiques han congelat els actius tunisians i egipcis per la sospita que es tractava de diners desviats pels dirigents d'ambdós països, i això fa que els advocats que defensis el governs actuals de Tunísia i Egipte hagin d'aportar proves de la corrupció, el que podria implicar mesos o anys de plet. Només si el resultat d'aquests plets esdevé favorable a les sospites de corrupció actuals, els diners podran ser reemborsats.

La dificultat dels procediments judicials
Són ben curiosos els procediments judicials a què els països democràtics sotmeten aquests casos, perquè en els supòsits de corrupció, moltes vegades les condemnes no basten per convèncer les autoritats estrangeres per restituir els fons congelats. Els advocats dels països que han sofert la corrupció han de provar que aquells actius provenen d'un delicte específic, tasca força delicada quan tots sabem que els rastres escrits de totes aquestes transaccions fetes pels dictadors i sàtrapes són molt difícils de seguir i, encara més, de provar, ja que utilitzen societats interposades (societats-pantalla) així com identitats falses. Fins avui, Tunísia ha assenyalat com a mínim dotze països on Ben Ali i els seus associats tenen diners per un muntant de milers de milions de dòlars.
Val a dir, però, que fins avui, ni Egipte ni Tunísia han aconseguit associar els diners dipositats a Suïssa amb delictes comesos en els seus països respectius per les anteriors autoritats. I en el cas dels egipcis, les autoritats afirmen que no saben, ara per ara, on són els diners de Hosni Moubarak ni de quines sumes estem parlant.

D'altra banda, el laberint jurídic és tan complex, que els representats dels països extorsionats han d'esbrinar quines són les exigències de cada país on els fons van ser dipositats. I en el cas de Suïssa, per exemple, tenim que no els serveix que els advocats egipcis o tunisians reclamin els diners al·legant l'enriquiment il·lícit de Moubarak o de Ben Ali, perquè resulta que, a la legislació suïssa, el delicte d'enriquiment il·lícit no hi ve contemplat. I això implica que aquells han d'al·legar un altre tipus de proves. De poc ens serveix, doncs, que les autoritats suïsses vagin congelar els fons que pertanyien al règim de Ben Ali cinc dies després de la caiguda del president i només triguessin una hora i mitja a congelar els del clan Moubarak, si el camí del retorn d'aquests diners robats (perquè aquesta seria la paraula exacta) puguin ser retornats als seus legítims titulars: el poble egipci i tunisià.

Les xifres
Quant a les xifres de què estem parlant, si ens atenem a fonts provinents de The Wall Street Journal i del Ministeri d'Afers Estrangers de Suïssa, els diners que han atresorat els dictadors són de la magnitud següent: Ben Ali, 51 milions d'euros; Gaddafi, 550 milions d'euros; Moubarak, 347 milions d'euros; i Bachar El-Assat, 23 milions d'euros.
Diners –ja per acabar- que els estats democràtics hem deixat dipositar en els nostres bancs sens cap mena de prevenció, i no em sorprendria que rebent els representants dels dictadors en cotxes oficials i sobre gruixudes moquetes, però que a l'hora de reemborsar-los als seus amos legítims ens refugiem en complexes normes jurídiques emparades en el principi de seguretat i de legalitat. En el fons som uns autèntics hipòcrites.