En el diari "Menorca", del passat 16 d'agost, he llegit amb gust l'article que l'amic M.A. Marquès Sintes dedica a la Font Redona, o de Na Llentia, i en demana la seva conservació com a bé patrimonial. Jo, amb el present escrit, pretenc sumar-me a tan noble causa, i si en Marquès ha basat la seva argumentació a partir d'un repàs històric d'aquest indret migjorner, en fets ocorreguts durant el segle XX i primers anys del present, jo voldria completar la informació amb dades més allunyades en el temps.
Topònims. Començaré per dir que el topònim La Font Redona, és evidentment cristià, donat a la font que sorgeix al peu de la Muntanya Gossa, a partir de la conquesta catalana de Menorca. Segons A. Ramis, aquest topònim apareix documentat l'any 1441, donant el nom a la possessió La Font Rodona, la qual es devia haver segregat d'una possessió veïna: Biniatzèn, Granada o Binicodrell, llavors, aquesta possessió pertanyia als Garcia, concretament a Miquel, un dels pagesos principals de la Universitat des Mercadal i Castell de Santa Àgata.
La Font Redona, probablement, deu tenir els seus orígens hidrogeològics en les aigües que, baixat de la Muntanya Grossa, s'acumulen en la zona que coneixem com el barranc de l'Infern.
Via romana i camí reial. Aquesta font es trobava vora la ruta prehistòrica que travessant Menorca de llevant a ponent, passava per la falda de la serralada interior vorejant els poblats prehistòrics, les restes dels quals avui coneixem amb els noms Biniatzén i la Font Redona de baix. Aquesta ruta, fou transformada pels romans en la via que unia els municipis de Magona i Jamona, i de la qual encara en queden restes arqueològiques.
Aquesta font es trobava, com bé diu en Marquès, a l'esquerra de la via que, venint des dels plans de Turmadèn (Alaior), pujava cap al darrera de les cases de la possessió la Font Redona, i les seves aigües clares, des de la més llunyana antiguitat, proporcionaven reconstituent refrigeri i un moment de repòs als assedegats vianants i a les bísties que transitaven per aquesta ruta.
A part de satisfer la set dels vianants, les aigües d'aquesta font van ser aprofitades pels musulmans per regar els horts d'aquesta contrada, horts que continuaren sent regats, quan, ja en època cristiana la font havia donat nom a la possessió de la Font Redona. Ara la via romana, transformada ja en camí reial, seguia comunicant Maó i Ciutadella.
La possessió de la Font Redona, a principis del segle XVI, ja s'havia dividit en dues propietats: la Font Redona dels Garcies i la dels Trémols, més endavant dites Font Redona de Baix i la Font Redona de Dalt. Aquesta darrera, durant el segle XVIII, es va subdividir en tres possessions, denominades les tres Font Redona de Dalt, de Llorenç Orfila, de Francesc Orfila i de Simó Trémol. Les diverses propietats de les possessions denominades Font Redona, donà pas al topònim pluralitzat de ses Fonts Redones, encara que la font seguís sent única. En l'actualitat, els noms de les explotacions agrícoles són: Font Redona de Baix, Font Redona de Dalt i Son Trémol.
Formació des Migjorn Gran i lenta degradació del camí reial. A partir de mitjans segle XVII, en les terres des migjorn es produí una gran activitat agrícola, amb la consegüent concentració de població, la qual cosa donà lloc a la formació del poble des Migjorn Gran. Durant les primeres dècades del segle XVIII, es construí, per ordre del governador Kane, el nou camí que, sortint de la Colàrsega del port de Maó havia de passar per les terres de tramuntana des Mercadal i de Ferreries fins arribar a Ciutadella. Amb l'entrada en ús de la moderna carretera, l'antiga via romana o camí reial, perdé gran part del seu interès i importància. Com a conseqüència, les terres des Migjorn perderen el privilegi de trobar-se al bell centre del camí Maó-Ciutadella. Llavors, tots els recursos econòmics i humans foren reclamats per l'autoritat militar a les Universitats i destinats a la nova carretera. Tant el vell camí reial com la Font Redona, perderen la importància d'ús general que fins llavors havien tingut, per esdevenir un camí reial d'ús més particular i local i passar a ser "el camí reial que va als Binicodrells i a altres possessions". I, a partir d'aquell moment, la Universitat ja no tingué mai més cura de la seva conservació i manteniment, per més reclamacions que feren els migjorners i alguns propietaris de llocs d'aquells entorns, especialment alaiorencs.
Mentre tant, les aigües públiques de la Font Redona, eren emprades com a rentador de robes i així tenim que quan els migjorners començaren a fer evidents les seves demandes socials i col·lectives, es dirigiren a la Universitat des Mercadal per tal de reclamar que es netejàs aquesta font, segons acta del 3 de setembre de 1808, que diu:
"Mediant debita proposició foch resolt ques fasse escurar la font de rentar que hi ha en el camí de St. Christofol a les parts de las fontredones".
Uns anys més tard, el 8 de juliol de 1830, la Universitat des Mercadal tornava a tractar d'aquesta font:
Item. Se proposa que nos ha fet pñt. Que la font dita ne llantia del terme de St. Cristoful, ahont aquell poble va a rentar las robas, esta plena de fanch, e inmundicia, a causa de las grans ayguadas del hivern pasat; axi vegen si se fera escurar per servici y comodidad del poble. [...] y axi vegen que se ha de fer. Y fonch determinar per tots que sas Magas. Procurian fer escurar la font [...] de la manera que atrobaran mes convenient. Procurant el menor gasto possible" (AMM, L-7).
És en aquest moment tardà de 1830, quan apareix el topònim de Na Llentia aplicat a la Font Redona. El nom de na Llentia, recollit encara per l'Arxiduc, a finals del segle XIX, avui ha caigut en desús, ja que vulgarment és coneguda com la font de la Font Redona de Baix. Quant al nom de na Llentia, cal dir que la llentia d'aigua és una planta aquàtica de cama llarga i fulla plana i ampla que sura damunt l'aigua embassada, coneguda amb el nom científic de "Lemna minor" i "Lemna gibba", prou abundosa i ufana en aquesta font.
A més de la font i pròpiament dita, junt al camí, hi havia una abeurada pels animals, formada per quatre o cinc piques, a banda i banda de paret, les quals van estar en ús fins a la dècada dels setanta del segle XX. L'abeurada no ha tingut sort perquè algun llest s'ha emportat les piques, a les que ja no hi arriba l'aigua dels escorrentims degudament canalitzada, com abans.
Pocs anys desprès d'acabades les tasques d'obrar la nova carretera Fornells-Migjorn (1871-1875), cap el 1880, es sembraren vora la Font Rodona quatre albes (no pollancres, com diu l'Arxiduc), que amb la seva ufanor donaven fe de l'existència de la zona humida i la seva fertilitat. Aquestes quatre albes arribaren a tenir una altura considerable i el seu tronc era molt gruixut, causant admiració dels qui passaven per aquell tros de carretera. Després de donar esplendor per més de vuitanta anys, els quatre vells arbres anaren sucumbint, víctimes dels anys i de les inclemències del temps en forma de ventades i tempestats de llamps, de manera que un segle després d'haver estats plantats, en va desaparèixer tot rastre.
Si bé les aigües de la Font Redona, van ser salvades de la privatització, l'antiga via romana o camí reial no va tenir la mateixa sort i, a pesar de les protestes d'alguns veïns i d'alguns propietaris de finques, especialment alaiorencs, es van anar alienant trossos d'aquest camí a propietaris dels llocs on passava, entre els anys 1887 i 1907.
Esper haver contribuït al coneixement i difusió popular, encara que sigui de manera desordenada, de les conteses històriques d'un indret privilegiat, amb més de dos mil anys d'ús humà, com és el de la Font Redona, amb prou mèrits per ser recordat i conservat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.