Indignació: destriar el gra de la palla

Des del meu punt de vista, aquest moviment ve a mostrar el malestar de sectors importants de la societat –especialment entre la gent jove– a causa de les problemàtiques generades per la crisi econòmica, per la manca d'ocupació i per les dificultats, especialment per als més joves, per accedir al mercat de treball, i a uns mínims de qualitat de vida. En bona part, aquest malestar es concreta en posicionaments en contra, no ja d'unes determinades formes de fer política, sinó de la política en general.

El moviment dels "indignats", teòricament, advoca per una regeneració de la política, en alguns aspectes totalment compartible per qui signa aquest paper. Fa anys que alguns escrivim i parlam a favor de les llistes obertes i en contra de la partitocràcia. O que pensam que aquesta democràcia, assortadament molt perfectible, pot anar evolucionant i millorant la seua faisó. Ara bé, s'ha de distingir molt clarament entre les posicions que pretenen una millora del sistema democràtic i aquelles que es basen en l'antipolítica, a partir d'un discurs populista d'una simplicitat que tira d'esquena.

Escoltant algunes consideracions i propostes que sorgeixen d'aquest moviment, m'he afermat en la teoria que fa falta molta formació. La gent ha d'estudiar més, els governs han de millorar el sistema educatiu, la gent ha de ser més educada, s'ha de treballar per la millora del nivell de coneixements. Tot el que s'inverteixi en formació contribuirà a millorar, també, el nostre sistema polític. Dic això pensant en el reguitzell de ximpleries que vaig sentir (amb només cinc minuts de parar l'orella) a l'assemblea que els "indignats" feien el dia 20 de maig, dalt s'Alamera, a la Vila d'Eivissa, presidida per una pancarta al·lucinant: "Eivissa toma la calle". Ho dic, també, pensant en algunes teories força més elaborades. O en les manifestacions d'alguns intel·lectuals i artistes.

He sentit, de diverses veus suposadament autoritzades, que el moviment, a Barcelona, es va descontrolar, quan s'agredí diversos diputats que anaven a fer la seua feina al Parlament de Catalunya, on ocupen escó perquè la gent els ha votat, és a dir, com a conseqüència d'una decisió democràtica. Però les mateixes persones que deien això hi afegien que haurien entès que, senzillament, de manera pacífica i sense violència, s'impedís el pas cap al Parlament als diputats i a les diputades. Idò jo no ho puc entendre.

No puc entendre que algú pugui cridar a impedir que els representants legítims del poble, aquells sobre els quals s'han dipositat els vots d'un 60% dels ciutadans, en aquest cas, de Catalunya, puguin ser obstaculitzats a l'hora de passar cap al Parlament a discutir-hi els pressupostos. Com no puc entendre una directora de cinema que afirma que li sembla malament que els manifestants tirin gargalls o pedres als diputats, però que troba bé que els pintin una creu a la gavardina. Com tampoc puc entendre que algú justifiqui l'obstaculització de la tasca dels parlamentaris perquè "anaven a aprovar uns pressupostos antisocials, contraris als interessos populars", quan precisament aquests pressupostos s'han aprovat amb una folgada majoria parlamentària, d'acord amb allò que han decidit una majoria dels ciutadans que anaren a votar els seus representants al Parlament de Catalunya.

La meua teoria sobre el moviment és molt senzilla: els postcomunistes varen dissenyar-lo, els seus agitadors el varen atiar, i el PP en va recollir els fruits electorals. Si el comitè central és capaç de muntar una moguda d'aquestes dos mesos abans de les pròximes generals espanyoles, la majoria absoluta de PP podria arribar a ser estratosfèrica. Però em sembla que quelcom realment perillós (i no em referesc al PP, per descomptat), està esperant, sotjant a l'ombra, l'oportunitat per minar molt durament el sistema democràtic.