Les derrotes de Zapatero i Berlusconi

També hi ha diferències clares en els dos processos electorals, perquè, en el cas d'Itàlia, a la derrota de Berlusconi hi trobem fortes raons de caràcter personal i ètic que no es donen a la de Zapatero. A més, resulta que, a Espanya, han estat vençuts els socialistes i a Itàlia els conservadors. Però dit això, les conseqüències dels comicis s'assemblen: a) Els dos presidents del govern han estat severament derrotats. b) Sembla que tots dos tindran un final paral·lel (encara que més definit el de l'espanyol, perquè aquest ja ha manifestat que no acudirà als propers comicis). c) Tant el govern d'Espanya com el d'Itàlia han quedat en una situació molt precària: són dèbils i difícilment (o amb grans dificultats) podran concloure la legislatura. I d) L'un i l'altre han estat víctimes dels seus propis errors i, també –seria injust no reconèixer-ho–, de la crisi econòmica.

Zapatero no ha tingut, certament, una legislatura fàcil, encara que ha pogut governar gràcies al suport del Partit Nacionalista Basc, que n'ha tret rèdits memorables. I si deixem de banda els problemes que pot trobar en el seu propi partit (diré de passada que el fet de negar-se a celebrar un congrés per debatre la seva continuïtat em sembla un error), no hi ha dubte que, amb una oposició forta i segura del PP i amb les conseqüències que es poden derivar dels pactes municipals a Euskadi, on l'èxit electoral de Bildu ho ha trastocat gairebé tot, la resta de legislatura en la què Zapatero haurà de governar pot ser de lenta agonia, si és que, abans d'hora, per la raó que sigui, no se n'ha de dictar la mort.

Berlusconi tampoc no ho ha tingut fàcil. I no sols perquè als problemes polítics ell hi ha d'afegir els judicials –dimarts passat es va reprendre l'escandalós procés del "Rubygate"–, sinó també perquè els pactes amb el seu soci principal, la Lliga Nord, poden fer aigües. De fet, Umberto Bossi ha mostrat una forta indignació per la reculada que, en els seus feus tradicionals, ha sofert la Lliga després de sis anys ininterromputs d'èxits electorals. Bossi (a qui, fa molts anys, vaig escoltar un míting a la plaça del Duomo, a Milà) està, doncs, furiós per uns resultats que li han estat clarament negatius, i això sens dubte implicarà de part seva l'exigència d'una major autonomia respecte d'un govern –el de Berlusconi- cada cop més isolat i a la baixa.

Les ciutats que han esdevingut clau d'aquest canvi a Itàlia han estat Nàpols i Milà: dues ciutats grans i diferents: la primera és al sud; la segona, al nord; la primera és una ciutat en desordre dominada per la Camorra; la segona, una gran ciutat industrial gairebé centreeuropea. Ambdues tenen en comú la passió per l'òpera, amb els dos teatres (el San Carlo a Nàpols i l'Alla'Scala a Milà) més grans d'Itàlia. Tots dos amb una llarguíssima tradició musical.

Els candidats vencedors també tenen coses en comú: són antics magistrats que van penjar la toga amb la idea de dignificar una política –la italiana– immersa en el desprestigi i en la corrupció. Giuliano Pisapia, antic diputat de Refundació comunista, va vèncer Letizia Moratti a Milà, amb deu punts de diferència. A Nàpols, Luigi De Magistris, membre del partit Itàlia dels valors, dirigit per l'exjutge anticorrupció Antonio Di Pietro (recordeu la campanya de mani pulite, el 1992, contra els agents del que els italians van denominar tangentopoli) ha tret trenta punts a l'industrial Gianni Lettieri. I ha estat bàsicament la victòria en aquestes dues grans ciutats (per bé que l'esquerra ha guanyat també a Càller, Trieste, Novara i moltes altres capitals) que han destapat la caixa dels trons i han fet que un analista com Massimo Franco hagi predit que "ha començat l'adéu de Berlusconi". Curiosament, doncs, l'adéu d'aquest magnat de la indústria i de la comunicació, gran capo de la premsa i de la televisió a Itàlia, anirà paral·lel al d'aquest llicenciat en dret (Zapatero acabà la carrera el 1982 i el 1986 ja era membre del parlament espanyol!), lligat sempre a la política, que assolí el govern a causa d'un gravíssim error de la dreta i que, de victòria en victòria, haurà dut el Partit Socialista vers la gran derrota final.

Pel que fa a la campanya que ha precedit aquestes eleccions diré que, mentre la de Zapatero ha estat tan dura i avorrida com educada, la de Berlusconi, en canvi, ens ha deixat perles glorioses que demostren el seu tarannà més autèntic. La principal, sens dubte, ha estat feta en el programa de Bruno Vespa, "Porta a Porta", on va afirmar que "Solo un senza cervello può votare per la sinistra". Una declaració injustificable i inadmissible que només desprestigia a qui l'ha fet.

Sense arribar, però, al despropòsit de Berlusconi, penso que no podem deixar de costat les crítiques que, segons ha dit aquest diari, va fer Vicenç Tur, batlle de Maó i candidat socialista. I amb això no m'he de referir a les dirigides contra el seu partit per seguir una estratègia equivocada o per fer-li defensar posicionaments que, segons ell, la gent no podia entendre, sinó a les que, com Berlusconi, va fer als electors quan –segons el nostre diari– va dir (cito textualment) que "hi ha gent que ens ha deixat de votar i que ha votat el PP, que ha demanat una nova manera de fer política que era la del tot s'ho val, la del profund egoisme, el no importa el benestar dels qui ho passen pitjor..., i aquests votants no sé si els vull recuperar".

Em sembla que, en aquest cas, estem davant d'una manifestacions molt –però molt– desafortunades. I el fet que constin per escrit en un document (ni que sigui intern) lliurat al partit i que no es tracti, per tant, de declaracions improvisades en un moment de nervis (el clàssic escalfament de boca), les fa encara més greus, alhora que revelen una frustrant incapacitat per a l'autocrítica.