Els germans Bagur Aloy: Joan, Jaume i Antoni

En la seva joventut, Joan Bagur fou un important activista sindical. El 1903 va ser elegit president de la Federació Obrera de Menorca, de filiació anarquista i participà en les vagues organitzades aquests anys. Més tard va passar al partit republicà i va ser regidor d'aquest partit a l'Ajuntament de Maó del 1920 a 1923 i del 1930 al 1931. El seu germà Antoni també simpatitzava amb la Unió Republicana.

Devers l'any 1903 els tres germans van deixar el taller en el qual treballaven i es van establir pel seu compte. Els inicis no van ser fàcils, però gràcies a la seva laboriositat i constància van aconseguir progressar. El 1912 ja havien constituït la societat "Bagur Aloy, hermanos" el gerent de la qual era Antoni, el germà petit. Aquest any van llogar un edifici al carrer Ciutadella de Maó on van instal·lar el que seria el taller definitiu, que van anar reformant els anys següents i arribaria a ser de la seva propietat.

L'empresa en aquests moments ja tenia una certa volada. El 1913 era una de les empreses que pagaven una quota més alta de la matrícula industrial de Maó. El mes d'agost es va plantejar una vaga a la fàbrica, la resolució de la qual va precisar de la intervenció del delegat del Govern i d'un regidor de l'Ajuntament de Maó.

La firma devia viure els seu millors dies durant la I Guerra Mundial, en què es feren vendes als exercits aliats. El 1918 hi treballaven a la fàbrica dos-cents operaris, als quals s'hauria d'afegir els que feinejaven per ells en règim domiciliari. El taller destacava per la seva mecanització; comptava amb setanta màquines, subministrades per l'important fabricant americà United Shoe Machinery Company, les quals realitzaven totes les operacions, des de la preparació i aprofitament dels materials fins als darrers detalls. Les sabates tenien un acabat magnífic, ja que els obrers eren molt hàbils en la utilització de la maquinària. També es disposava d'un motor Crossley que accionava una dinamo i generava l'electricitat que requeria el taller.
L'especialitat de la casa era el calçat fi d'home i dona, amb els quals van aconseguir un nom comercial de renom, amb representacions a Espanya, el Marroc i les principals capitals d'Europa, especialment París. L'empresa va registrar la marca Brampton Shoe, i tenia un logotip molt modern. El febrer del 1917 la fàbrica patí un incendi, però poc després va reemprendre la seva activitat. De fet, aquest any els Bagur van ampliar la seva gamma de productes amb la introducció del calçat amb pis de goma, el qual va tenir una bona acceptació.

Fruit d'aquest bon moment, el mes de maig del 1918 van muntar una botiga al carrer Jaume I de Barcelona per vendre en exclusiva els articles de la firma. Es va instal·lar en l'espai que anteriorment ocupaven tres comerços i s'encarregaren les obres de reforma a un important arquitecte català. A Maó tenien una botiga al carrer de Sa Rovellada de Dalt.

Els anys de la Guerra Mundial també van veure un augment del cost de la vida; a les acaballes del 1918 es va signar un acord entre la Societat d'Obrers Sabaters i els fabricants de calçat de Maó per incrementar els salaris un 25%. El mes de juny del 1919 es va declarar una altra vaga a la fàbrica dels Bagur Aloy, que es va anar prologant, la qual cosa va originar friccions entre els obrers i els empresaris.

L'acabament de la I Guerra Mundial va deixar el sector sabater espanyol amb un excés de capacitat. El Decret Cañal d'agost del 1919 va posar un fort impost a l'exportació de calçat, per dificultar la seva sortida fora del país i forçar una reducció dels preus en el mercat intern. Els Bagur foren uns dels empresaris als quals el març del 1920 se'ls va permetre exportar el calçat que havien fabricat abans de l'entrada en vigor del Decret. Els empresaris van poder sobreviure a aquestes contrarietats gràcies a que les seves vendes estaven diversificades.

La crisi del 1929 va ocasionar un tancament generalitzat dels mercats de tots els països, amb la qual cosa la competència interior es va exacerbar i els preus van caure. En aquesta època les vendes de l'empresa es limitaven al mercat nacional. La depressió es va agreujar l'any 1935, i va afectar amb gran virulència als fabricants de calçat de qualitat i preus relativament elevats, que constituïa una part important de la producció dels Bagur. Aquest seriós repte va coincidir amb la incorporació a l'administració de la companyia de la segona generació dels Bagur: Proudhom, fill d'Antoni, i Delio, fill de Joan. El 1932 la fàbrica encara donava ocupació a uns cent obrers, però els anys següents no va aconseguir remuntar i l'empresa va tancar definitivament les seves portes els primers dies del 1936.
Els germans Bagur Aloy van ser vocals de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca entre el 1929 i el 1936. Jaume Bagur va morir a Barcelona el 13 d'agost del 1953; Joan Bagur deixà d'existir el 17 de maig del 1955 a Maó i el 6 de gener del 1969 desapareixia també a Maó el darrer dels germans, Antoni.