Pau Faner03/05/11 0:00
TW
0

Divendres passat, a la presentació de "Les bodes del diable" a Ciutadella, vaig fer veure que escrivia cara al públic. Vaig escriure, de fet, algunes coses; frases que els actors declamaven, amb molt d'encert i molt bona direcció de Jordi Torras, tots, actors i director, de l'Escola d'Art Dramàtic de Maó. Vaig improvisar poc, però hi vaig dibuixar uns quants gargots: cares, la mar, velers llunyans, la calba del capità Oms –que més envant esdevé un personatge terrible--, els ulls de Maria, molt ben interpretada per Teresa Suárez. Hauria volgut fer la barretina de Gladis París, que l'actor Josep Fernández també treia molt bé, però no vaig arribar a tant. La veritat és que ell en barretina i ella amb una cabellera rossa i un davantal donaven la sensació de ser dins els personatges, les peripècies dels quals només es podien proposar, essent com era tot just un primer capítol. Mentrestant jo feia veure que escrivia amb una ploma i un tinter, i a voltes no podia reprimir les ganes de riure, perquè no havia assistit més que a un assaig i alguns detalls em sorprenien agradablement. De sobte, quan giraven full, els personatges tiraven els papers ja emprats per terra i se n'organitzava una escamparel·la. Allò em sobresaltava, perquè jo mai no he llençat papers per terra mentre escrivia, ni tan sols els primers temps, quan escrivia a mà damunt fulls sense pauta, o quan feia quatre còpies a màquina amb paper de ceba. Zas! Els papers tornaven escampar-se per terra com un pluja de fulles a la tardor, com si tots els vents de l'illa de Menorca entressin dins el Saló Gòtic de l'Ajuntament de Ciutadella.

Després el capità Oms picava a les portes per cridar l'atenció de l'auditori –"Surt, Cara de Rosa, que ja m'has fotut les banyes!"--; la veu de Marta, l'actriu que li donava vida, engolada –impostada— resultava molt efectiva, tot i que era una noia massa atractiva per a interpretar el capità i jo associava més la seva imatge amb la figura rossenca i delicada del propi Cara de Rosa, l'amic íntim de Gladis París. Molt encertada, també, la besada entre Cara de Rosa, encarnat per Imma Allès, i el capità Oms, les dues actrius van donar el punt d'erotisme que s'esqueia, tot i que a l'original són un home i un jovencell qui es freguen delicadament els llavis. "Ja no en vaig voler veure més" conta Gladis París a la novel·la; tot estava suggerit, no calia més. Gladis cercava la protecció del seu pare, memorablement interpretat per Neus Torrent, una dona de veu poderosa, figura emblemàtica i cor amatent, com és en realitat el pare, Joan París, que no acaba mai de dir refranys o d'inventar-se'ls: "Ni les més altes esposes orinen aigua de roses" No, que l'amor ideal no treu la realitat de la vida, que acaba sempre imposant-se i sovint sacseja les nostres vides com un ametller espolsat per la fúria del vent. Enhorabona a Neus Torrent.

En Mofari, l'esclau sarraí, es va fer imatge també en la indumentària, els moviments i la senzillesa de Nat Serrano, que el caracteritzava tan bé que em va fer riure; es desplaçava amb saviesa entre tràgica i còmica, com ho hauria fet un mim o un actor del cine mut; es vinclava, besava el cap del seu protegit, de la nuvia: era una estampa colpidora. Bravo. L'altre, que ja m'havia cridat l'atenció a l'assaig, era el capellà –el rector Argilers—, interpretat per Ivan Sintes, que a més donava vida a un altre personatge, el pare de Maria, Jesús Bella, el forner. Parlava com un capellà. "Hi ha d'haver el consentiment dels pares i les capitulacions matrimonials, però com que sou dos enamorats fora del corrent us inscriuré en un llibre especial: el llibre del pelegrí" Molt bé, bastava un rosari penjat pel coll –un bon tros de rosari— per transformar-se, i la dicció, la gesticulació necessària per crear un personatge convincent. Enhorabona a tots. També a Peter Orfila, que manipulava els llums i les projeccions i va fer una feinada cercant les imatges adequades. Me les vaig perdre, les projeccions, perquè les tenia a la meva esquena; només podia seguir-les en els ulls astorats dels espectadors.

Davant el públic, darrere la batllessa Pilar Carbonero i els consellers de Cultura Joan Torres i Maite Salord, sota la tutela curosa de Fàtima Anglada, de la Xarxa de Biblioteques, i la mirada dels alumnes del curset de biblioteques d'on va sortir aquesta idea tan original, a través dels cantons de marès i més enllà de la murada fosca s'estenia el port a l'hora del crepuscle. S'encenien llums, i semblava que tornaven els vaixells del rei Alfons escampats per la tramuntana. S'encenien fogueres, el rei moro s'esverava, amb el vers d'un poema gelat als llavis, i la nit esdevenia negra, impenetrable com les ales de muricec del diable. El diable ho esguardava tot amb els ulls grocs i la pell cerúlia, esperant l'hora d'atacar els amants, d'esverar Ciutadella, de sacsejar Bugia, d'enfrontar-se amb Adela que era la llum i podia deslliurar-nos de la fosca. Les paraules dels actors de l'Escola de Teatre de Maó encara ressonen per la Sala, reboten damunt les ombres de la mar i ofenen el diable. Tots volem que triomfi l'amor, amor de dos, i fins i tot volem que ho digui el diable.