Un desert ple de poesia

Llibre madur, rotund, Desert encès ja mostrava les constants de la poesia ponsiana. Una estimulant diversitat formal, que abraça el poema escrit en hexasíl·labs, el sonet, la tanka i l'haikú, el poema en alexandrins o en vers lliure i rítmic...

I la preferència per uns temes que han acabat sent els temes habituals de la seva obra: la reivindicació sense complexos de la cultura; la denúncia de la degradació física del paisatge i de la degradació moral que se'n deriva; el respecte per la litúrgia i la transcendència de l'escriptura; la defensa de l'amor i el desig; el que ell en diu la illomania i el desig de retir del món... Sí, aquests versos ja componien la imatge d'un poeta que pretén viure apartat del brogit del món, lliurat enterament a la seva passió literària; i, tanmateix, aquesta imatge conviu, sense contradiccions, amb la d'un home que participa ben creativament de la vida i que se serveix amb generositat dels cinc sentits per copsar-ne l'essencial i per esprémer-ne la polpa.

Desert encès, llegit tants anys després, no ha perdut gota de vigència i constitueix tot un manual d'instruccions de l'obra del menorquí.

"El vers és un clar / pur silenci ple d'ombres", diu en un dels primers poemes. Feu l'exercici d'encalçar les ombres del llibre i d'emmarcar-hi les referències a la llum. Aquí es ret homenatge a autors que, més tard, sabríem comptar entre els predilectes del nostre poeta: Borges, Torga, Pavese, Quasimodo (aquest últim, l'ha traduït i tot).

"Poeta barroc" és un sonet molt brillant, com també ho són poemes com "Mansarda" i, encara més, el breu i antològic "Senhal", que sembla un encreuament entre un poema de Ferrater i un altre d'Eugénio de Andrade, i que reflexiona sobre una troballa—un mocador amb unes inicials brodades— que ens torna amb força un record (en aquest cas, olfactiu) molt llunyà.

Hi ha, també, el sentit de l'humor ponsià —que no ha deixat mai d'actuar, tot creant una saludable distància en els seus textos, com una cortina de gasa entre la veu del poeta i la dura realitat. Rere la desolació per la pèrdua o el plany per la deturpació, la ironia, en gradació vària, sovint també fa la funció d'un escut contra la barbàrie.

Algunes composicions del llibre servirien com a poètica (és, també, freqüent que Ponç Pons dediqui diverses peces al fet d'escriure): "El poema, per sort, / carregat de futur, / ha deixat de ser una arma".

La meravella de la lectura mereix els versos admirables de "Lector in fabula".
Qui encara no el conegui, descobrirà en aquest volum un gran poeta.