La síquia, el Prat i l'Albufera des Grau

Com hem vist, la Síquia Reial té el seu límit a l'entrada de sa Boval Nova, que es beneficiava de vuit hores d'aigua i de les caigudes. Col·locava una canal de llenya damunt el torrent i passava l'aigua a les tanques de l'altre costat, on s'havia construït una xerxa de canals de reg. Dins la primera meitat del segle XX es van estendre les canals cap a sa Boval Vella, a més de fer sobreeixir les aigües del torrent per mitjà d'una bassada. L'abundància d'aigua va propiciar que durant uns anys es sembrés arròs a sa Boval Vella, tema que deixarem per una altra ocasió.

Els llocs més antics d'aquesta zona es trobaven "dalt les muntanyes": Biniarroga Vell, Santa Catalina, es Banyul, Tordonell de Dalt, Mongofra, Capifort, Morella Vell, sa Torre Blanca, i Son Cardona. Bona part del pla de Favàritx era pantanosa i insalubre, amb presència d'insectes transmissors de paludisme i tercianes.

Un mapa de 1820 representa s'Albufera des Grau, totes ses cales, la gola que confina a la mar, les terres contigües i "la boval inculta fins el camí del pont". Els "illots" de pedra sobre els que s'assentarien les cases de sa Boval Nova apareixen gairebé envoltats de la "boval inculta" –zona no conreada–, que per un braç sobrepassa els Campets d'en Fuguet i l'entrada al Pont Modorro fins el torrent del mateix nom. Es diu que quan s'Albufera anava plena, les barques arribaven al pont del camí d'Addaia, on acaba la Síquia Reial.

El mapa de 1829 (que reproduïm), traçat per ordre de l'Administració del Reial Patrimoni, localitza les cases de sa Boval Vella, però encara no existeixen els torrents, i les zones inundades són molt més amples.

L'emplaçament de sa Torre Blanca ha conegut presència humana de la prehistòria ençà, existeix un talaiot a la vora de les cases, que s'alcen damunt l'antic poblat prehistòric i han pres el nom de la torre medieval entorn a la que estenen, que ja existia l'any 1400. D'aquesta possessió es van segregar les terres de sa Torreta, cap a la mar, i ses Bovals, a mesura que es dessecava la "boval inculta" i es guanyava terreny cultivable.

L'any 1642 compra sa Torre Blanca Bartomeu Seguí, de Binissaida, que segrega sa Boval –encara un únic lloc–, que lloga per primera vegada, tot i que no existeixen les cases. L'any 1828 Joan de Vidal i Trémol signa un conveni amb el Reial Patrimoni per construir els torrents, el 1841 Joan de Vidal i Febrer renova el conveni per netejar els torrents tapats. El 1867 s'acorden les mitgeres entre sa Torre Blanca, sa Boval i s'Albufera. Aquell Bartomeu Seguí de Binissaida és un avantpassat de la família de Vidal, propietària d'aquests llocs fins els nostres dies, que arriba fins a Ma Pilar de Vidal Moysi, que es casà amb Gabriel Seguí Mercadal.

VAQUES VERMELLES

Difícilment podem recórrer aquests paratges i referir-nos al veterinari Biel Seguí sense esmentar el seu paper determinant en la preservació de la vaca de raça menorquina o "vermella", uns dels darrers exponents de la vaca mediterrània (catalana, valenciana, murciana): la dels bous vermells mariners utilitzats per varar les barques de vela que fa un segle pintà Sorolla a la platja de la Malva-rosa, la que oferí la seva pell per enquadernar el Llibre Vermell de Ciutadella, i parenta de la de Reggio Parmesano (Itàlia).

Biel Seguí festejava la filla de Joan de Vidal Sintas i en Toni "de s'Albaida" (que va menar s'Hort Nou) festejava la filla de l'amo de sa Boval Vella. Els dos joves havien de comprar una vaca, i finalment es van decidir per dues braves vermelles de Llimpa. D'aquesta manera començà la feina de selecció d'una raça bovina en perill d'extinció. El 1947, Biel Seguí presentà una ponència al Congrés Veterinari de Zootècnia, celebrat a Madrid, on la defineix perfectament a partir del propi coneixement i d'estudis anteriors, sobretot "La ramaderia a Menorca" publicat el 1922 per Pere Rossell i Vilà.

Biel Seguí Mercadal preservà aquesta varietat autòctona, que ara s'ha tornat estendre per Menorca, i gràcies als seus fills segueix pasturant pel prat natural de Favàritx, que no el llauren i on a cada època de l'any troba diferents tipus de farratge natural: gram, olivarda tendra, trèvol blanc, cugula. Biel Seguí de Vidal, fill de l'anterior, fa mitja jornada de professor d'institut i mitja de ramader –amb un parell d'ajudants– entre ses Boval, els baixos de sa Torre Blanca i Son Gall. El seu germà Joan Simón duu la resta de sa Torre, amb un idíl·lic establiment d'agroturisme. A Son Gall (Alaior), propietat de Catalina Seguí de Vidal, elaboren el formatge artesà. La carn es comercialitza directament als consumidors sota la marca "Vermella menorquina", que agrupa una dotzena de llocs, té una sala de desfer pròpia i certifica la procedència de vedells de raça menorquina, sacrificats amb menys d'un any i alimentació totalment natural.

LA SÍQUIA

La Síquia Reial (i alguns molins hidràulics) ja existia l'any 1566, però també podria ser anterior a l'assalt turc a Maó del 1535, o sigui prop de cinc-cents anys enrera. Aquesta singular obra hidràulica ha permès a un munt de generacions lligades al pla de Favàritx la possibilitat de regar a l'estiu, amb el resultat d'una major producció i densitat de població dedicada a l'agricultura a una vintena d'estàncies.

Els canvis tecnològics i econòmics de la segona meitat de segle XX van escardar la funció i viabilitat de la Síquia. D'una banda, per la major facilitat de perforar i explotar les aigües subterrànies i la intensificació del regadius més amunt del Pla de Favàritx, i de l'altra per la implantació dels nuclis turístics de la costa nord.

Dos factors sumats que, servint-se del mateix aqüífer, van ocasionar una baixada del flux de l'Ullal de Santa Catalina. L'hivern de 2009/10 vaig comprovar que la font havia tornat esclatar, i el 2010/11 encara amb més força, fet que ha sorprès a alguns, encara que a l'estiu d'entremig es tornà assecar. Si la Síquia va ser la primera víctima de l'assecament de la font, la segona fou la conca hidrogràfica de s'Albufera, que deixà de rebre les seves aportacions, contribuint a accelerar la seva salinització. La Síquia es troba repartida entre el parc de s'Albufera i la seva zona d'influència.

La major extracció d'aigua de l'aqüífer i la forta sequera de la primeria dels anys vuitanta precipità l'assecament de la font i l'abandó de la Síquia; els llogarets del pla de Favàritx havien de dur aigua pel bestiar dels pous des Banyul, sa Granja o altres procedències. Fa uns deu anys es va instal·lar una canonada que aportava l'aigua de la xarxa de Maó pel camí des Grau, s'Esqueller, Palafanguer, Sant Ramon, sa Boval i Santa Marianna, però la resta d'estàncies del pla no se'n beneficia.

Entre mitjan anys setanta i la primeria dels noranta l'Associació de Copropietaris de la Font de Santa Catalina va mantenir un plet contra el lloc del mateix nom per un pou perforat a ran de l'ullal, litigi guanyat per l'associació, que va ser indemnitzada.

Una possibilitat apuntada és d'entubar l'aigua de la font per la Síquia –vigent damunt els papers– per portar l'aigua als antics usuaris que no disposen de la xarxa de Maó, i finalment a s'Albufera. Per aconseguir-ho, potser s'hauria de començar pel traspàs de les competències hidràuliques del Govern al Consell insular: els aqüífers de Menorca –com les carreteres– són d'àmbit illenc. Així i tot, recuperar l'aqüífer també exigiria un canvi de model en l'explotació i control de l'aigua, qüestió que sobrepassa els objectius d'aquests articles.

Com a recurs hidràulic al servei del pla de Favàritx la Síquia Reial ja és història, una història de segles i un record profundament arrelat com he pogut comprovar. Com element etnològic potser algun dia es podria plantejar la seva recuperació. Entretant donaré per acabada aquesta sèrie amb el desig que no s'hagi fet massa llarga i l'agraïment a totes les persones que m'han ajudat, especialment a Xavi Gomila, Biel Seguí, el personal de l'Arxiu Històric de Maó i tots els vells i nous habitants de Favàritx que m'han guiat sobre el terreny o permès airejar records, experiències i imatges.