Carrer de la Plana

Tota la meva vida maonesa l'he viscuda a la barriada amb carrers de sants. Les Tanques del Carme, un dels eixamples que la ciutat va iniciar just a començament del segle XIX, no es deia així quan jo vaig néixer a principis dels anys cinquanta al cor del barri, en una casa en cap de cantó. La part de més enfora de la barriada, des de la placeta de Sant Roc fins al carrer de Bellavista: el carrer de Sant Nicolau, una part del de Sant Sebastià i els de Santa Teresa, Santa Rosa i Santa Cecília, era es Barri, que tothom sabia que volia dir el barri xinès. Bars i barutxos amb poca llum obrien les portes quan el dia queia. La fosca envaïa els carrers i els convertia en una malla de recorreguts alternatius que anaven a parar als locals amb barres il·luminades per bombetes vermelles, i allà les dones de vida alegre compartien moltes penes i poques alegries amb els solitaris homes de la ciutat i amb els soldats i mariners.

Els anys cinquanta la Miranda era la plaça amb el monument a l'almirall mirant cap a la ciutat interior, cap a una plaça allargada amb una barana que definia l'espai per a la tranquil·litat i el passeig i que deixava la meitat més alta sense tancar. Allà, una esplanada on esperaven els carros dels pagesos carregats de sacs de blat, civada i altres grans per entregar a la farinera, la terra tornava a marcar el caminar en una zona de pedres i sauló que compartien carreters i vianants. La Miranda també era un mirador privilegiat sobre el port i un espai urbà amb cases benestants que connectava la ciutat central amb les Tanques del Carme.

La resta de carrers entre el Barri i la Miranda es coneixien com la barriada de la placeta de Sant Roc: el carrer de Santa Teresa, a llevant de la placeta, amb la casa del doctor Domènech, que sempre me va fascinar, i el taller d'en Gori més avall, grossot ell amb les seves ulleres i amb l'etern cigar a la boca; a ponent Santa Catalina, amb el forn de ca na Marina, amb na Mariannita i en Román, un lloc sempre calent i entranyable; Santa Anna amb el monòton soroll de sa Farinera i més tard l'olor de fusta de sa Serradora; la primera part de Sant Sebastià amb el soterrani del pedacer, la segona part amb la botiga de can Mando, etc. El carrer de la Concepció era el límit a migjorn de la barriada. Allà hi va viure molt temps el sabater de banqueta Cosme, guitarrista de la vella escola, i al final del carrer, en Dinero, mariscador professional que travessava el port en totes direccions cada dia de l'any remant dret sobre la seva tèquina verda tan vistosa i que, per les festes, va ser molts d'anys el més famós fabioler de la nostra edat primera.

Més cap al sud, fins al Camí des Castell, seguien més carrers amb noms de sants: Sant Manuel, Sant Pau, Sant Joan, Sant Elies, Sant Carles, Santa Eulàlia i el carrer del Carme. Només el carrer de la Plana rompia, romp també avui, l'homogeneïtat de noms de la zona, si no féssim cas de Sant Elies, que sempre va ser el carrer de ses Vaques.

A la placeta de Sant Roc no hi havia ni voravies ni empedrats, només una font central sobre un espai mínimament enrajolat on els al·lots del barri s'havien reunit aquell dematí i es mostraven orgullosos les espases de fusta i els escuts, els pals detalladament arrodonits, els garrots més matussers i d'altres "armes" elaborades a partir d'un excel·lent treball manual fet a la frescor dels soterranis, una feina perfecta de reciclatge de la fusta, el material més a l'abast aquells anys. Com una pinya al voltant del qui comandava el petit exèrcit, a l'ombra de la font, els "guerrers" es preparaven nerviosos per assistir a la lluita que poc temps després havia de tenir lloc, pensant a imitar les aventures del Capitán Trueno, llegides amb passió a les cambres sense finestres de les cases de trast de la barriada.

Fa vint anys que través a peu el carrer de la Plana pujant Santa Eulàlia els capvespres d'estiu quan el sol baixa lentament. Fa molt més temps que el través també amb cotxe i sempre que és a primera hora del capvespre me retur a l'encreuament i mir a l'esquerra, cap al Camí des Castell, per confirmar que encara es manté la visió única, original enquadrament d'una imatge estèticament preciosa, que només és visible uns breus moments: les façanes de les cases que miren a llevant tenen el sol en un punt d'il·luminació determinat que les mostra amb la seva buidor essencial. Els reflexos del sol tangencials a la sobreposició de finestres i portes sobre la superfície plana dels enfronts crea un quadre de llums i ombres de composició vertical, una visió estranya, rara, sorprenent, que combinada amb la suau ondulació del paviment i l'estretor del carrer ens dóna una imatge singular que només és possible contemplar en aquest carrer de Maó.

El carrer de la Plana no té cases de bella arquitectura, tampoc cases grans, ni esglésies ni cap edifici públic. No hi ha cap casa més ampla que les d'un trast, totes són iguals, totes d'enfront pla, cap té una alçada excessiva. Abans hi havia la casa Uhler al cap de cantó amb el Camí des Castell, una casa gran amb una gran sala al primer pis amb balcó i terra de fusta i un piano amb dos canelobres, tal qual braços encastats al seu frontal, que il·luminaven el teclat. Una casa que va estar tancada molt de temps i es va anar degradant fins al seu enderroc final. També hi havia una botigueta al del cap de cantó amb Santa Eulàlia. Ara, només hi queden dos bars.

Cap façana especial estirarà la nostra atenció, cap detall original ens motivarà una mirada curiosa, res diferent atraurà el nostre interès, i açò no obstant el carrer té un encant urbà potent que possiblement es deu a la repetició del mòdul de trast, a la composició senzilla, plana, sense balcons de totes les cases d'alçades similars. Tot ajuda a crear una il·lusió de carrer d'abans, un carrer de tota la vida, un dels carrers que portam a la memòria i que s'ha mantingut fidel a aquesta. Situat en una determinada orientació i just banyat pel sol dels capvespres de tardor, la suma de façanes forma una imatge que dura com un sospir i desapareix deixant-nos extasiats i dubtosos de la realitat d'allò que havíem vist.

La banda del carrer de la Plana i la de la placeta de Sant Roc, anomenada també "la banda del hueso", es van enfrontar durament en un duel desigual als afores de la ciutat, en un xalet en construcció abandonat feia temps, a prop de la Residència. La trobada violenta amb cops d'espases i llançament de còdols, lluita a coces i garrotades, petites pedres llançades amb tiradors, etc. va acabar malament. Mai es va saber qui va guanyar, però els de la Plana van partir amb manco baixes. Les expressions de les mares van ser sulfurades: sang per tot; … li han obert el cap amb una codolada; … s'ha fet una esgarrinxada al braç; … té les cames plenes de cops blaus; … li han deixat un ull rengo, etc. Després d'aquella batalla campal res va ser igual i tot un món es va acabar de cop. Però el carrer va seguir essent, uns anys més, el gran pati de jocs de la ciutat.