La històrica síquia reial de Favàritx (1)

Pla de Favàritx

El topònim d'origen mossàrab Favàritx delimita el sector nord del terme de Maó. La seva al·lusió generalment desperta la imatge del cap de Favàritx o Capifort, amb el seu far i un paisatge que no sembla d'aquest món. Però la zona té altres atractius, engloba una cinquantena de finques, presidides per símbols tan sonors com es Capell de Ferro i es Puig (o Punt) de sa Sella.

La major part del pla es troba dins el Parc Natural de s'Albufera des Grau, conca a la que desemboquen els torrents des Pontarró i ses Bovals, com també ho feia la Síquia Reial, que creua la carretera de Fornells ran de l'ermita de Fàtima, tot i que la Síquia és molt més antiga que la carretera i l'ermita.

Consultat el geòleg Joan Rosell, confirma que la terra del pla de Favàritx és argila acumulada per l'erosió de la llosella, de partícules tan petites que la fan impermeable. Per açò no hi ha aigua dolça al seu subsòl, i en tot cas s'ha d'anar a cercar l'aigua subterrània a fora, a la zona d'acumulació de grava, formada per "codolets" que deixen percolar l'aigua de pluja fins la llosella, on s'atura formant un aqüífer. Havia de ser molt important l'aqüífer de s'Albaida per sobreeixir per l'Ullal de Santa Catalina amb tanta força com certifiquen tots els testimonis. De ben segur que l'aigua de s'Albaida drenava la gran massa de dolomites que s'estenen cap a Alaior.

Malgrat l'erosió, el seu mapa geològic mostra nombroses taques de travertins: formacions de pedra tosca relativament recent de composició carbonatada (calç), que demostren la gran quantitat d'aigua dolça que brollava superficialment. La "pedra" que originava l'aigua de la Síquia al seu pas també era de travertí.

Ullal de Santa Catalina

Encara que la font originària de la Síquia porta el nom de Santa Catalina (o Caterina), i es troba a la seva falda, no és propietat d'aquest lloc; i els seus usuaris es troben aigües avall, cap a la depressió del pla de Favàritx.

L'ullal i la Síquia conformen una propietat específica que travessa diferents finques i desemboca, pel camí d'Addaia, al costat del pont i camí d'entrada a sa Boval Nova, dins el torrent que segueix fins s'Albufera. La Síquia té una extensió de 2.254 canes, o sigui, i filant ben prim, 3.607 metres i 20 centímetres.

La font neix en dues boques paredades, la més potent a la dreta mirant cap a la falda, a una trentena de passes sortien brolls que bullien com una olla dins es torrent. En Tomàs des Banyul ha sentit contar a l'avi que una vegada, amb un atac de mosca, havia caigut una colla de bous dins aquest aiguamoll de fang i bullons, i que no els havien pogut treure.

Segons l'arxiduc Lluís Salvador, al segle XIX l'ullal oferia un cabal de 72,6 litres per segon, prou remarcable, i més si el comparam amb la font de Sant Joan que, amb 20,8 litres, regava els Vergers i subministrava d'aigua les esquadres fondejades entre cala Figuera i l'interior del port de Maó.

Passat el "prat" de l'inici, es veia córrer l'aigua de l'ullal fins poc abans d'arribar al Pla Fluix, de na Vermella, on es canalitza la Síquia. El seu cabal permanent dotava les finques del recorregut del valor excepcional de poder disposar d'aigua de rec durant el sec estiu mediterrani, quan no existien sistemes eficients d'extracció de les aigües subterrànies.

Precisament, la perforació i explotació de nombrosos pous provocà la baixada de nivell de la capa freàtica d'aigües subterrànies a tota l'Illa i la minva o assecament de fonts immemorials, com l'ullal de Santa Catalina.

Santa Catalina

Aquest lloc arriba a la ratlla d'Alaior i des Mercadal pels llocs de Binixems, Egipte i Binimarzoc, i d'altres de Maó com es Capell de Ferro, Tordonell i es Banyul, amb els plans del costat de llevant de la carretera de Fornells dins el parc natural de s'Albufera.

Les cases actuals es van construir fa una trentena d'anys, en canvi el boer vell, amb una inscripció de 1909, està catalogat. Un altre element etnològic interessant era dins la marina, a prop de la mitgera amb Binimarzoc, una caseta que havia estat un molí de sang, fariner segurament. La mola té unes dimensions considerables: 1'16 m. de diàmetre per 0'38 d'amplària.

A més de plans molt bons, té molta marina, dins la qual dos o tres homes sempre treien llenya, rabasses, rama i carbó. Si hi havia molta llenya feien dues parts pel senyor i una per a ells, si no era tan bona feien una part pel senyor i dues per a ells. En fer net síquies i voreres tot era pels llenyaters.

De 1939 a 1964 menà Santa Catalina en Jaume Petrus Pons, amb uns quants missatges. Després se'n va fer càrrec el seu fill Tomàs Petrus Sintes (1937), fins el 1977, que menaria es Banyul durant vint anys.

Els al·lots no tenien escola ni anaven a poble, jugaven per allà a fer caure nius de pardals, a futbol i a l'estiu de vegades es banyaven el vespre a la bassada de l'amo en Tòfol (na Vermella). Si la porta estava posada hi havia un metre d'aigua, si no tancaven la canal amb còdols i amb un segon hi havia prou aigua; quan treien els còdols el corrent se'ls enduia amb la seva força. A 12 anys en Tomàs ja feia sa feina d'un homo. Per la carretera només passaven els carros de llenya i de rama cap els forns; el cotxe de Fornells pujava a les vuit del matí cap a Maó i tornava a la 1'30, els pagesos ja podien dur el bestiar a la carretera.

Tot i que la font originària de la Síquia Reial rep el nom d'Ullal de Santa Catalina, aquest lloc no en rebia ni una gota, ja que es canalitzava un poc més avall. Però d'aigua en tenia, els torrents que passen per davant un ve de Binimarzoc i Binixems, i el que travessa la carretera ve des Capell de Ferro, allà s'ajunten i quan hi havia aiguades no tenien prou sortida; el pou del camí vell –recuperat pels actuals pagesos– quedava tapat d'aigua, i de vegades suraven els porcs dins el pla. Les veles de davant l'Ullal eren plantades de pomeres, pereres, pruneres, tarongers i es regaven d'una sínia, però si venia una torrentada les pomes se n'anaven a s'Albufera.

Son pare tenia 7 ó 8 vaques, en Tomàs va fer lloc davall el boer per 12, una establa pels vedells i un tros de magatzem. L'època del blat començà a perdre i en pocs anys van deixar de sembrar-ne. Retia més la llet i el formatge, per no comprar pinsos sembraven menjar de bestiar: ordi, xivada, carabassa, i beta-ràvec que capolaven a mà amb una màquina semblant a les de capolar figues de moro.

Farà disset anys que menen Santa Catalina els pagesos d'origen ciutadellenc Lluís Riera i M. Antònia Morlà, amb n'Andrade, un missatge d'origen brasiler. A més hi han afegit el conreu des Banyul i s'Estància Alta. En Lluís és criador de cavalls de raça menorquina, té tres egües, i surt a la qualcada de les festes de Ciutadella i Maó. Na Tònia ens mostra la gallina "favada" sa més antiga de Menorca, grisa amb taques negres, i un gall dindi també de raça. L'explotació es dedica a la producció de formatge artesà amb denominació d'origen, que venen directament al lloc, així com per tota Menorca i un poc a Mallorca.