És discutit a la teoria de la hisenda pública si descentralitzar l'Estat ajuda a l'augment del pes del sector públic a la vida social o el limita en el seu abast. En un cas, des de la visió de l'Estat Leviatan, un sector públic multijurisdiccional esdevé un monstre encara més perillós, de múltiples caps, contra la llibertat. I si el mercat el representa com a metàfora la mà invisible de l'Adam Smith, un Estat descentralitzat es veu com a una tela d'aranya de múltiples interaccions, repeticions i braços en moviment, tan descontrolats com poc coordinats, interferint tota l'esfera de relacions pròpies dels agents socials. Des d'una altra òptica, la descentralització suposa una millora dels procediments d'elecció social; un apropament dels sistemes de decisió públics als electors, que pel seu propi interès preserven la millor relació entre els costos i els beneficis de la intervenció pública. Rendiment de comptes, accountability en terminologia anglesa, constituirien, contràriament, l'antídot a una expansió sense fre de la intervenció estatal. Amb responsabilitat fiscal des de la pròpia jurisdicció s'amortirien així els excessos de l'expansionisme públic.
El nacionalisme espanyol de tot signe polític no tindria dubtes avui a apuntar-se a la primera de les teories, tot relacionant estat autonòmic amb malbaratament, duplicitats i excés de despesa i dèficit públic. I els nacionalistes més conservadors hi afegirien encara la idea que la descentralització augmenta l'intervencionisme antiliberal contra el mercat lliure. És per això darrer que crida l'atenció, per oposada a aquests postulats, que l'estratègia conservadora liberal del govern de coalició de la Gran Bretanya, des del radicalisme antiestat, s'hagi apuntat obertament a la descentralització del que és avui un dels estats occidentals més unitaris. Això és el cas en concret pel que fa específicament a com es gestionen a Anglaterra els poders públics, a través d'unes regions i municipis que no compten gairebé amb representativitat política, amb la configuració d'òrgans de desconcentració amb fronteres que divergeixen fins i tot en funció dels àmbits competencials territorialitzats. Pel que sembla, els lib-cons estan convençuts de la dificultat de moure, transformar, revitalitzar el gran mamut de l'Estat des dels poders centrals de Downing Street, i que part de la solució del problema rau precisament a trossejar-lo. Es considera la descentralització, tècnicament, com la via d'impuls al canvi, amb el retorn de responsabilitats a la societat civil enfront dels poders omnímodes de l'Estat. A l'educació, la descentralització hauria de permetre assignar competències i capacitats a les esferes locals, fent que pares i mestres configurin les seves cooperatives i s'autoorganitzin de manera més eficient i idiosincràtica respecte a les necessitats locals; hauria de permetre obrir camí a les escoles lliures, amb ànim de lucre i sense, amb les complicitats locals compartides en el territori que les facin més robustes davant el giravolt polític, amb una major involucració social en els èxits i fracassos del capital humà generat. A la sanitat, la descentralització aspiraria igualment a atorgar carta de naturalesa a un major corporativisme mèdic, que, tot i els seus perills, es considera superior al funcionarial, arrelat als poders més centrals. Els comitès de suport als metges de capçalera o a les fundacions locals en serien prova.
No cal dir que tots aquests reptes tenen els seus perills, remarcablement per la banda de l'equitat i la cohesió social, especialment interpretats aquests conceptes a conveniència: que fàcil que és avui fer la llista d'amenaces per acabar avortant tot tipus de canvis i preservar els interessos de l'statu quo!
És precisament 'The Economist' qui avala en un número recent aquesta estratègia de descentralització com a radicalment liberal. Sorprèn d'entrada l'afirmació quan aquesta revista sovint ha jutjat equivocadament el sobiranisme català de retrògrad. Però pot ser que la identificació de descentralització amb més, i no menys Estat, alguns països mediterranis se l'hagin guanyada a pols. Massa sovint a casa nostra s'identifica encara sobiranisme amb més regulació, més Estat (ni que sigui de benestar), més funció pública, més del mateix des d'unes bases de finançament que es desitgen així més folgades. Cal potser també valorar la descentralització, l'autonomia i la sobirania com un sistema que permet fer les coses de manera diferent, fora dels cànons administratius tradicionals, amb menys impostos o una fiscalitat amb més empenta al creixement econòmic. El sobiranisme català potser convindria que se signifiqués no tant per la garantia d'un millor benestar derivat d'una major despesa social, ja que "sols ens finançaríem millor", com per una millor capacitat de construir polítiques pròpies, de creació de capital humà i teixit social nous sense descosits. No buscar convèncer també els nouvinguts que donar suport a la sobirania els garantirà viure millor, sinó que així el model productiu serà més robust, menys depenent, i podran treballar millor. No tant per la via del welfare com del workfare. No tant per la via de subsidis més elevats com d'una feina més productiva i així més ben retribuïda.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.